El món al revés
L’opinió pública es qüestionava la intervenció per part de l’autoritat del sistema financer i l’actuació dels governants, però pràcticament ningú no s’atrevia a preguntar als acusats
Hi havia una vegada un petit regne de pau i relativa prosperitat. Els últims anys l’economia havia anat a la baixa, com a conseqüència d’una crisi que era conjuntural i també estructural. Els governants que s’havien anat succeint, blaus, vermells o taronges, havien pres consciència, cada vegada més, que en un món globalitzat ja no hi havia lloc on amagar-se i que, si volien una porció del pastís, per petita que fos, calia abandonar les velles pràctiques d’opacitat i secretisme.
Un dia, un senyor molt poderós d’un país també molt poderós, amb la capacitat de decidir qui es menja o no un bon tros del pastís, va assenyalar amb el dit les males pràctiques d’un banc del nostre regne de pau i relativa prosperitat. Unes males pràctiques contràries als compromisos internacionals i les normes legals que els governants successius, blaus, vermells i taronges, havien impulsat per abandonar les velles pràctiques de paradís en decadència.
Els governants del moment van haver d’actuar de pressa. L’organisme encarregat de la supervisió del sistema financer del regne va prendre el control del banc. La intervenció no tenia res a veure amb la liquiditat o la solvència de l’entitat, sinó que simplement pretenia aclarir els fets que havien motivat l’acusació per part del senyor poderós d’un país també molt poderós.
L’acusació, que no la intervenció, deixava el banc sense pastís. Però de cop i volta el món es va capgirar. L’opinió pública es qüestionava la intervenció per part de l’autoritat del sistema financer i l’actuació dels governants, però pràcticament ningú no s’atrevia a preguntar als acusats, amb el degut respecte a la presumpció d’innocència, sobre els fonaments –o manca de fonaments– de la denúncia.
Els governants tenien el deure d’informar els ciutadans del regne de pau i relativa prosperitat, i tant que sí. Però en un món que no estigués del revés, de ben segur que no serien els únics a qui se’ls demanarien explicacions des de les pàgines d’opinió dels diaris. Calia confiar que la Justícia, finalment, ho tornés a posar tot al seu lloc. Aquest seria, en qualsevol cas, un altre capítol de la nostra història... I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.
