La porta de la vida

Si s’hagués entretingut més de dos segons a observar-se, hauria vist l’espurna de felicitat que s’obria pas fins a dominar còmodament la seva pupil·la

Fa tot el dia que espera aquest moment. Durant hores i hores ha hagut d’esforçar-se per mantenir la ment concentrada en tot el que havia de fer. Els instants més complicats han estat els que, després d’uns segons de tranquil·litat, ha hagut de tornar a focalitzar-se amb la conversa que mantenia. El seu cap ja volava repassant els últims successos. Imaginant els possibles esdevenirs. Quan algú parlava, l’obligava a retornar a la realitat i abandonava amb reticències prometent-se que ben aviat reprendria el fil dels pensaments on els havia deixat.

Cada minut que passa són seixanta segons menys per retrobar-se amb ell. Cada moviment de l’agulla del rellotge l’apropa al moment de llibertat absoluta que representa lliurar-se als seus braços i gaudir d’una altra vida que ha acabat tornant-se l’única realitat que l’interessa viure. Quan està amb ell el temps no existeix i pocs minuts compartint vivències poden fàcilment transformar-se en dies o setmanes. És dur viure dues vides diferents, però l’existència que l’omple és tan sinònim de felicitat que permet suportar el captiveri de les vulgars hores que ha d’aguantar quan no és amb ell.

Cada dia somia en el moment en què deixa d’existir per passar a ser una altra persona. Hi pensa a tothora. Es recrea en els detalls que s’imagina que viurà. Però una part de la seva ment va llençant galledes d’aigua freda en esforçar-se a recordar-li que abans que soni el despertador per recuperar la seva vida normal, l’haurà d’abandonar. És un pensament del qual intenta defugir amb totes les forces, malgrat que a voltes resulta impossible. Encara no ha trobat la tecla idònia mitjançant la qual podrà dir adeu a la vida anodina del dia i podrà entregar-se en cos i ànima als moments màgics que esperen rere els foscos vels de la nit.

Finalment obre la porta de casa, llança les claus al bol de l’entrada i ni s’immuta quan cauen a terra. Mai ha tingut punteria. A mesura que travessa el passadís, camí de l’habitació, va desfent-se de la motxilla primer i de l’abric després. L’endemà encara estarà mullat i rebregat davant la porta de la cuina. Arriba al lavabo i sense ni donar una ullada a la seva cansada imatge al mirall, agafa el raspall de dents. Si s’hagués entretingut més de dos segons a observar-se, hauria vist l’espurna de felicitat que s’obria pas fins a dominar còmodament la seva pupil·la.

Ja sense records del dia a dia que tant li pesa sobre les espatlles, tanca el llum de l’habitació i obre el de la tauleta de nit. Fa tot el dia que espera aquest moment i es regala fins a deu segons per assaborir-lo com és degut. S’estira i l’agafa amb suavitat. Recorre el seu llom amb delicadesa, entretenint-se en cada una de les línies que el decoren. Toca la marca que tant li agrada i l’obre. Per la pàgina 241. Just on s’havia quedat. Abans d’endinsar-se en la seva vida real, un fugaç pensament fa que s’aturi. Sap que aquesta història està a punt d’acabar. Però una veloç mirada a l’escriptori actua com a calmant immediat. Té moltes altres històries esperant-la.

Etiquetes