Jo, racista?

Ser racista també és parlar pels altres, en nom seu, però no voler saber què tenen a dir

Tothom diu que no és racista. Jo, racista? Si tinc un amic negre! Com si això ja protegís de qualsevol ombra de dubte. Igual que pots ser masclista i compartir la vida amb una dona o ser homòfob i mirar una sèrie de Netflix plena de lesbianes.

Jo, racista? Si m’he manifestat en plena pandèmia per la injusta mort d’una persona negra als Estats Units en mans de la policia, que sí que és racista. Però el racisme no és cosa de modes ni d’excuses per saltar-se el confinament. El racisme no és cosa només de la policia, no és cosa només dels Estats Units. No cal anar gaire lluny, a la porta del davant, a l’ascensor, a la botiga de la cantonada.

I és que ser racista també és mirar de reüll una dona amb vel al bus, o veure pujar algú i pressionar més fort la bossa de mà contra el cos. També és dir aquest barri no us convé que hi ha molta immigració, ja m’entens, i fer mala cara, emigrants dels altres, vull dir, de quins?

Ser racista també és no donar el canvi a la mà, no adreçar-se en català o elogiar que què bé que parles català per ser... i preguntar d’on ets? Originalment, vull dir. Originalment, tu, ella i ell, som del mateix lloc, de l’Àfrica. I bé?

Ser racista també és parlar pels altres, en nom seu, però no voler saber què tenen a dir. També és racista queixar-se perquè no hi ha referents de dones als llibres de text i oblidar-se que tampoc no n’hi ha de dones i homes racialitzats. Petits gestos que, subtilment, realitzem o tolerem, que no assumim, que minimitzem. Petites injustícies que són grosses, perquè no hi ha injustícia petita, i que perpetuen, d’una generació a l’altra, la discriminació estructural. L’invent de qui necessita dominar.

Megan Mind Francis, professora de Dret Constitucional i Política Americana, assenyala en un 'ted talk' que no es tracta d’eliminar pomes podrides perquè el racisme està disseminat en tota la societat i s’expressa cada dia en les interaccions quotidianes, sota milers de silencis incòmodes. Que molta gent al món és vista primer com una amenaça i, si de cas, després, com a persona.

Qui no s’hagi avergonyit mai d’una reacció que no es pot considerar de cap altra manera que racista, que tiri la primera pedra. Però prendre consciència és un pas necessari.

D’aquí el valor d’experiments com el que va fer la mestra Jane Elliot als setanta que ha ressorgit aquests dies a les xarxes socials. Que tot i que avui seria èticament dubtós, va tenir el poder de fer sentir a criatures blanques què vol dir ser tractat diferent pel color dels ulls, que és el mateix que ser tractat diferent pel color de la pell. Més respectuosos i igual d’impactants són els tallers que fa l’Escuelita Antiracista, un projecte de l'Espai de l'immigrant del Raval i el Sindicat ppular de venedors ambulants, que tenen per objectiu fer-nos conscients dels privilegis que tenim i com és de censurable tant l’acció com l’omissió.

Jo no soc racista i l’escola on porto les criatures, tampoc. En un test que proposa l’Escuelita Antiracista a la revista Vers les escoles feministes ens increpen sobre coses com: hi ha persones racialitzades a l’equip de mestres o es troben entre el personal de neteja?, els continguts de medi i ciències socials estan basats en el mètode científic i per tant són objectius i universals o demostren la influència del colonialisme en la construcció dels coneixements?