ESQUÍ CLUBS
Suplement 27/02/2015

Llevar-se ben d’hora els caps de setmana

Més de 1.500 infants andorrans aprofiten els dies lliures per practicar l’esport nacional

Jordi Domingo
5 min
SERPS DE COLORS La imatge de la canalla baixant per les pistes d’esquí fent ziga-zaga sense perdre  de vista el monitor, que va al davant obrint camí, és força habitual els caps de setmana a les estacions del Principat, faci bo o faci mal temps.

ArcalísÉs un dissabte de febrer qualsevol, a fora el cel està prou tapat i la neu s’acumula a les voreres després d’un temporal intens, que ha durat uns quants dies. Aquesta família viu a Ordino, són el pare, la mare i dos fills -un adolescent i l’altre més petit-. Com tantes altres famílies del Pirineu, els dissabtes i diumenges es lleven d’hora, cap a les set -com si fos un dia lectiu-, perquè els nens han d’anar a fer esport. Ells, però, no juguen a futbol. S’aixequen cada cap de setmana desitjant arribar d’hora a les estacions d’esquí per retrobar-se amb els companys, posar-se els esquís i seguir els entrenadors a les pistes, fent aquelles serps de jaquetes del mateix color, les dels clubs d’esquí, que omplen els camps de neu fent baixades en ziga-zaga i desperten l’enveja dels turistes per la seva tècnica i atreviment.

Aquesta família no és excepcional al Principat, és una típica família de classe mitjana amb fills joves que decideix optar per aquest esport, tot i l’esforç econòmic que suposa. Comença a partir dels 500 euros per als infants residents a Andorra, als clubs més barats, i inclou les classes amb monitor els matins dels caps de setmana i les vacances escolars, però el cost augmenta en afegir la llicència, si es competeix, i el servei de transport fins a peu de pistes, si es necessita. En total són més de 4.000 socis i 1.500 infants que contracten els serveis dels diferents esquí clubs del país -els més grans, com l’Esquí Club d’Andorra (ECA), l’Esquí Club Ordino Arcalís (ECOA) i l’Esquí Club Pas de la Casa Grau Roig (ECPCGR), però també l’Esquí Club Arinsal Pal (ECAP), el Soldeu Esquí Club (SEC) que enguany fa quaranta anys, o el Zenith i l’Avet, entre altres.

L’experiència dels pares

Entre els pares hi ha de tot, gent que treballa el cap de setmana i troba en els esquí clubs una manera d’aconseguir que els seus fills estiguin distrets, però principalment famílies fanàtiques de la neu, d’esquiadors i exmembres d’esquí clubs que consideren una qüestió necessària que els seus fills aprenguin a moure’s en un medi molt habitual per als andorrans. És el cas de la Marta Martínez, amb dos fills, un de cinc anys i un de deu, que assegura que “era anticlubs, pensava que passarien fred, que eren massa petits, perquè són moltes hores a la neu, tant si fa bo com si fa mal temps, però ells ho demanen, s’ho passen bé”.

La majoria són d’un perfil similar, professionals del país, amb un parell de fills que s’ho passen bé esquiant perquè ho fan amb amics, amb companys i perquè els ensenyen a respectar el medi, a esquiar amb bona tècnica i a comportar-se adequadament en aquest entorn. Mentrestant, els pares ho aprofiten per esquiar a la mateixa estació o fer esquí de muntanya. La Marta Martínez explica que les mares que surten amb ella a fer randonée ho defineixen com a “teràpia”. Ho aprofiten per explicar-se les seves experiències i cada vegada se’ls afegeixen més pares amb ganes de xerrar. Estan tranquils, perquè confien en l’equip, que té cura dels nens i nenes, i que a més està controlat per alguns pares que no deixen de donar cops d’ull per l’estació per veure què fan els fills.

La Sílvia Fort i el Francesc Saura tenen dos adolescents de 16 i 13 anys a l’ECOA. Ells mai no havien format part d’un club, a diferència d’altres pares i mares que sí que s’han criat ja en la “generació dels esquí clubs”, però pujaven a esquiar els caps de setmana amb els seus pares i buscaven la mateixa experiència per als seus fills. “És un sacrifici per a tots perquè el cap de setmana costa aixecar-se d’hora, i més quan fa mal temps, però després ho agraeixes perquè si et quedes a casa no fas res i te’n penedeixes”, explica la Sílvia. Ells insisteixen que formar part del club aporta als seus fills un aprenentatge sobre el medi que tenen tan a prop de casa: “És una manera de ser respectuós amb la muntanya”.

Sergi Rubio, un mestre que també té dos fills -d’onze i vuit anys- hi coincideix: “No tenen cap problema per venir a esquiar perquè els agrada, és com la seva família”. A més, els aporta “l’hàbit de fer alguna cosa el cap de setmana, tenir una rutina, una disciplina, i a sobre agafen un bon nivell d’esquí”. Rubio, que es defineix com un malalt de neu, en destaca el fet que “els ensenyen el saber estar en una estació i comportar-se bé a la muntanya”.

Si es comparteix una baixada amb ells, de fet, es confirma. Els monitors, la majoria amb anys d’experiència i ajudats per nois i noies joves que es treuen un petit sou el cap de setmana, els insisteixen que ells són els que millor esquien i que per tant han de respectar el turista no tan experimentat. Els que algun cop han patit una derrapada dels més petits, els dimoniets que semblen de goma i es mouen per l’estació com un peix a l’aigua, potser riuen en llegir això, però s’ha de tenir en compte que aquests infants trepitgen la neu des de molt petits i ja l’han assimilat com un element habitual a la seva vida.

Els fills del Marc Mitjana, el president del SEC, per exemple, ho fan amb quatre i sis anys. A casa seva es viu molt l’esquí, perquè Mitjana ha sigut entrenador durant 19 anys i no es perden cap competició a la televisió. De fet, els nens no estan obligats a anar-hi, ho demanen, i el dia de Carnestoltes van optar per esquiar en comptes d’anar a la rua. El SEC és un dels clubs que té secció per a adults, i n’hi ha que amb 75 anys encara hi participen.

El costat més dur, la competició

Els clubs d’esquí són el planter de l’equip nacional d’Andorra. Les competicions al país estan organitzades de manera que a les categories més petites (U12) es competeix per equips, per evitar la individualitat dels corredors, tot i que l’esquí és un esport sacrificat i en què un està sol davant les portes i les piques. Per això de vegades es converteix en un esforç massa dur i la majoria de clubs han optat per oferir un programa alternatiu per qui no vol competir, com la Júlia Saura, de tretze anys, que assegura que si no fos pel programa d’esquí esportiu de l’ECOA, una modalitat “per passar-s’ho bé” sense la pressió de la competició, ho hauria deixat.

Els programes alternatius inclouen en altres clubs l’esquí de muntanya, el telemarc, les raquetes i altres disciplines de moda, com el freestyle i el freeride. L’objectiu, i ho comencen a aconseguir, és no forçar massa els joves i provocar que s’apartin de l’amor per l’esquí.

stats