Publicitat
Publicitat

ACORD NUCLEAR

Després de la pau amb el món, l’Iran mira ara cap a casa

El president Rouhani afronta grans reptes, com ara els drets de les dones i la millora de l’economia al seu país

Des que va ser elegit president de l’Iran el juny del 2013, Hassan Rouhani ha viscut amb una obsessió: la firma de l’acord nuclear amb les potències occidentals. Finalment, després d’unes llarguíssimes negociacions, el pragmàtic líder de l’executiu persa va poder anunciar el 14 de juliol el compliment d’aquest compromís electoral cabdal. Un fracàs hauria suposat la pèrdua absoluta de la seva credibilitat davant la ciutadania i una gran vàlvula d’oxigen per a les forces ultraconservadores que s’esforcen a destruir el seu lideratge.

Superat aquest assalt, que marcarà el seu llegat, el president afronta des d’aquell moment una batalla que pot ser molt més dura, perquè es lliura a casa: dur a terme durant els pròxims dos anys les reformes socials, polítiques i econòmiques que la ciutadania li exigeix. Un dels àmbits pendents és, sens dubte, el dels drets de les dones.

A l’Iran les dones tenen vetat accedir als esdeveniments esportius masculins, estan subjectes a un codi estricte de vestimenta, necessiten autorització per casar-se i divorciar-se, no poden ser jutges i han de fer front a moltes dificultats per obrir-se pas en el món laboral. Mentre Rouhani reitera obertament que és una “injustícia” que les dones tinguin menys drets que els homes, l’estament clerical i les veus més conservadores del país no s’amaguen de dir que el lloc de les dones és a casa, cuidant de la família. Una postura que xoca frontalment amb la percepció que les iranianes tenen d’elles mateixes. El fet que el 60% dels universitaris siguin dones demostra les ambicions professionals i personals d’un col·lectiu molt preparat, emprenedor i que no dubta a mobilitzar-se pels seus drets quan cal.

“Vestir així és insuportable”

“L’acord no canviarà les coses perquè el president no té poder. A l’estiu, vestir així es insuportable. I no només és això: m’agradaria anar a la piscina amb el meu nòvio, però és impossible. M’estimo molt l’Iran, però viure sense llibertats és molt difícil. No tinc cap esperança”, explica l’Elahe, una jove enginyera agrícola de 25 anys. Rouhani ha criticat obertament la policia per assetjar les joves que porten el mocador massa enrere o les mànigues massa curtes, ha intentat tombar la llei que impedeix que les dones accedeixin als estadis i ha intentat sumar més escons per a dones al Parlament.

Però, malgrat les paraules i els esforços, els resultats són nuls. El Parlament i el poder judicial iranià tenen una majoria conservadora amb la qual frenen les reformes sense cap dificultat. Amb tot, molts dels votants de Rouhani van ser dones que es van creure els seus eslògans i que ara esperen que es compleixin. Si Rouhani falla, serà molt difícil que pugui tornar a governar en un segon mandat.

La falta de llibertat d’expressió és un altre capítol negre a l’Iran. Les xarxes socials Facebook i Twitter funcionen sota censura; recentment, la justícia va clausurar una revista per haver abordat el creixent nombre de parelles que conviuen juntes sense estar casades; els diaris reformistes treballen sota una forta pressió, i criticar el règim pot portar a la presó. El president Rouhani diu, sempre que té l’oportunitat de fer-ho, que aquestes restriccions no poden continuar, però fins avui no ha canviat res.

Ara fa poc dos periodistes d’un diari reformista van anul·lar una cita amb el diari ARA per por a represàlies. “Ho sento, no vindrem. Estem massa vigilats i tu treballes per a un mitjà estranger”, s’excusava un dels reporters per justificar la seva decisió. La preservació dels valors i principis que sustenten la República Islàmica juguen en contra de la llibertat d’expressió.

Atena Farghadani, de 28 anys, compleix condemna a la presó des del mes de febrer per haver dibutixat unes caricatures que ridiculitzaven els membres del Parlament. Va iniciar una vaga de fam per les condicions del seu confinament, que li van provocar un atac de cor. Avui continua al centre penitenciari reservat als presos polítics, al cor de Teheran. “És molt difícil que Rouhani pugui canviar les coses. Tot i que tingui voluntat, la seva capacitat de maniobra està subjecta als poders superiors”, explica un analista i professor universitari.

Bones perspectives en economia

Per tot això, en el terreny econòmic és on Rouhani probablement es pot penjar més medalles. Ha reduït la inflació per sota de la barrera del 25% i s’espera un descens de l’atur en els pròxims mesos gràcies a les inversions estrangeres. Rouhani ha reconegut públicament que les sancions no són l’única causa que llastra l’economia: la corrupció endèmica, el control estatal de la majoria de grans corporacions, la baixa productivitat i la falta d’iniciativa privada són les causes principals del deteriorament econòmic.

Alguns analistes vaticinen que, amb una mica d’alegria econòmica, les reformes socials seran més fàcils de dur a terme. El que està clar és que, a partir d’ara, un cop assolit l’acord nuclear amb les grans potències occidentals, la societat espera que arribin els canvis. Les eleccions legislatives del 2016 podrien facilitar-ne la consecució o enterrar per sempre les dèbils esperances de la població.

Cap de setmana tens a Jerusalem Est

La tensió ha tornat aquest cap de setmana a l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem Est, coincidint amb la celebració jueva de Tixà be-Av, que commemora la destrucció dels temples bíblics. La policia d’Israel va acabar entrant en aquest lloc sant per controlar la situació després que, segons el seu relat, grups de joves àrabs s’atrinxeressin dissabte a la nit a la mesquita d’Al-Aqsa, on van acumular pedres, fustes i còctels Molotov per impedir les visites relacionades amb la celebració hebrea. Diversos agents israelians van resultar ferits quan intentaven tornar a portar a la calma el recinte, que es va haver de tancar unes hores però que ahir al matí es va tornar a obrir amb normalitat. Jordània, que custodia els llocs sants islàmics i cristians de Jerusalem Est, va condemnar la irrupció de les forces de seguretat israelianes a l’Esplanada de les Mesquites, un fet que passa en comptades ocasions. La celebració de Tixà be-Av recorda la destrucció dels dos temples de Jerusalem que es consideren l’inici de l’exili i la dispersió del poble jueu i una llarga diàspora de 2.000 anys.