Publicitat
Publicitat

CANVIS A L’ÀRTIC

Groenlàndia refreda l’anhel independentista

El petroli barat posa en perill les prospeccions i esvaeix la principal font de finançament d’un futur nou estat

La caiguda sostinguda del preu del petroli ha congelat les ànsies d’independència de Groenlàndia, la freda i remota illa perduda enmig de l’oceà Àrtic que, després de segles de colonització, encara forma part de Dinamarca. El reconeixement oficial l’any 2009 del seu dret a l’autodeterminació va inflamar les aspiracions secessionistes. Però per arribar a la independència, els groenlandesos saben que necessiten ser econòmicament autosuficients i gairebé l’única via per aconseguir-ho és l’explotació dels seus recursos naturals. Un procés que, en el context actual, tardarà més temps del previst a desenvolupar-se.

No fa gaires anys, l’escalfament global va fer que les grans petrolieres clavessin els ulls en aquest territori cobert de gel permanentment i habitat per tan sols 56.000 persones. Les aigües que l’envolten amaguen una gran quantitat de gas i de petroli. Uns 50.000 milions de barrils, segons el Geological Survey dels Estats Units, el doble de les reserves que queden al mar del Nord.

A aquest tresor s’hi sumen els importants jaciments del seu subsòl terrestre, rics en coure, ferro i, sobretot, les tan cobejades terres rares, matèria primera imprescindible per a diversos sectors de la indústria moderna. Per primer cop, doncs, el progressiu desgel de les seves glaceres feia accessibles aquests recursos. Diverses multinacionals van interessar-s’hi i, en poc temps, la seva minúscula capital, Nuuk, va ser un anar i venir d’executius i alts mandataris internacionals. Se sap que Groenlàndia, per exemple, va ser el veritable motiu de la visita de Hu Jintao a Dinamarca l’any 2012, la primera d’un president xinès a aquest petit país del nord d’Europa.

Projectes abandonats

Malgrat els esforços, però, de moment cap companyia ha aconseguit extreure’n res. La falta d’infraestructures, els elevats costos i les enormes dificultats tècniques que implica buscar-los en una zona tan inhòspita com aquesta han portat diverses petrolieres a abandonar els seus plans inicials. Uns projectes que, enmig de l’actual depreciació de l’or negre, resulten encara menys rendibles.

En aquest context, la noruega Statoil, la francesa GDF Suez i la danesa DONG Energy van renunciar respectivament a les seves llicències d’explotació a començaments del mes de gener passat, mentre que altres companyies han decidit paralitzar les seves prospeccions. El canvi climàtic, a més, no està sent tant beneficiós com es pensava, ja que el desglaç també està provocant el perillós despreniment d’enormes icebergs, que constitueixen una veritable amenaça per a les embarcacions exploradores.

Amb tot, “sembla poc realista imaginar que l’illa assolirà la independència abans del 2030 i això, comptant amb una bona dosi de sort i uns preus del gas i del petroli significativament més alts dels actuals”, estima en declaracions a l’ARA Jon Rahbek-Clemmensen, politòleg de la Universitat del Sud de Dinamarca. Hi ha qui pensa, fins i tot, que la independència no arribarà mai, com Thorkild Kjaergaard, professor d’història de la Universitat de Groenlàndia, que creu que Dinamarca acabarà fent marxa enrere als canvis constitucionals que han permès a Groenlàndia obtenir un grau més alt d’autonomia. Segons aquest estudiós, “una ocasió per fer això podria ser l’enfonsament total de l’economia groenlandesa”, si és que aquest dramàtic escenari s’arriba a produir.

I és que un altre dels factors que han desinflat la retòrica independentista és la incapacitat de la classe política per mantenir unes finances públiques equilibrades, així com els escàndols de corrupció, que l’any passat van tombar l’anterior govern autonòmic de la socialdemòcrata Aleqa Hammond. Amb una economia en recessió, poc diversificada i massa dependent de la pesca i el turisme, val a dir que el govern groenlandès subsisteix gràcies al macrosubsidi de 3.600 milions de corones daneses (uns 482 milions d’euros) que cada any rep de Dinamarca i que representa el 40% del PIB de la regió.

Tot això, doncs, explica que el nou executiu sortit de les urnes el mes de novembre i liderat pel també socialdemòcrata Kim Kielsen hagi baixat el to respecte al secessionisme. “S’han adonat que necessiten el suport econòmic de Dinamarca per resoldre els seus problemes i han vist que és millor adoptar una posició més pragmàtica. En altres paraules, no volen mossegar la mà que els alimenta”, explica Rahbek-Clemmensen.

El cert és que, malgrat la càrrega econòmica que suposa mantenir les finances groenlandeses, Dinamarca segueix veient més avantatges que inconvenients a mantenir aquest territori sota la seva jurisdicció. “Groenlàndia juga un paper crucial en la seguretat nacional i en la seva relació amb els Estats Units”, explica aquest expert. “La base americana de Thule, situada al nord-oest de l’illa, es troba just al mig entre Rússia i l’Amèrica del Nord i és un punt clau en el sistema d’alarma i defensa de míssils nord-americà”. Però, tot i els obstacles, la independència segueix comptant amb un fort suport popular entre els groenlandesos, que, d’altra banda, saben que una pausa en el camí no és sinònim de fracàs.