Publicitat
Publicitat

Quan la llei i la societat no sempre van del bracet

Tres històries de lluita i superació al món musulmà, a l'Àfrica negra i Mèxic

"Sóc negra i lesbiana"
 
Zanele Muholi fa anys que va canviar la pinta per la càmera fotogràfica. Gairebé a la mateixa època va sortir de l’armari. És dona, sud-africana, negra i lesbiana, uns qualificatius que en el seu cas no són gratuïts, ja que expliquen i s’ajusten a la seva feina. “Sóc negra i lesbiana i per això és més fàcil per a mi retratar homosexuals negres, perquè jo sé de què parlo i pel que passen”, sentencia. Les estadístiques de violència sexual són dramàtiques en aquell país, que els experts asseguren que viu “una crisi de masculinitat” generalitzada.
 
 
Sud-àfrica té una legislació comparable a la dels països més avançats en aquesta matèria, fins al punt que és la destinació de gais perseguits en altres països africans i que des del 2010 disposa d’una llei de crims de l’odi, en què també s’han inclòs els atacs xenòfobs. Però ser un oasi enmig d’un desert no salva gais i lesbianes de la intolerància social, sobretot a les àrees rurals on viu la majoria de població negra i empobrida, refractària a acceptar una pràctica sexual que consideren que la van importar els colons europeus. “L’homosexualitat no és africana”, se sent com un mantra a tot el continent, així que en molts llocs es condemna el col·lectiu a viure en un submón.

L’any 2000 algú va posar una etiqueta a les agressions habituals a lesbianes que es produeixen a Sud-àfrica: “violacions correctives”. Segurament el nom no és gaire encertat però explica bé que els violadors justifiquen els seus crims amb l’excusa que volen “curar” les dones. En els últims 15 anys una trentena d’aquestes víctimes han mort en l’atac, segons dades oficials, tot i que podrien ser moltes més.
 
 
Als 42 anys, Muholi afirma que es dedica a documentar la violència contra els col·lectius per “humanitzar” el seu patiment. Ho ha fet recreant fins a l’últim detall les escenes dels crims que surten als diaris, amagant les seves models sota papers de diaris i fulles d’arbres caigudes per aconseguir una atmosfera real. Però també ha anat als funerals, que a vegades es fan com si fossin clandestins perquè es volen evitar els convidats indesitjats o la família no vol fer més soroll. Però aquesta actitud no va amb Muholi. “No vull que les seves morts siguin només una estadística, sinó que vull documentar la vida de gais, lesbianes i transsexuals negres”, explica Muholi. Per això l’obsessió de Muholi és crear un fons d’imatges recollint els noms i les històries dels protagonistes com si fos una notària o una historiadora dels col·lectius LGTB. Insisteix i afirma que sempre “són algú, ties, nebots, amants d’algú”, malgrat que molts cops les seves identitats queden tapades per la vergonya o la insensibilitat de la comunitat."

Condemnats per un article

El 16 de juny Lahcen i Mohsine van ser condemnats a quatre mesos de presó i una multa de 500 dirhams (45 euros) per un tribunal del Marroc. Els seus delictes: “ultratge públic al pudor” i “acte contra natura amb un individu del mateix sexe”, per haver-se fotografiat junts a la Torre Hassan, a Rabat. Les autoritats els acusen d’haver-se fet un petó en públic, tot i que no queda clar si només estaven abraçats i ni tan sols si són parella. Al Marroc l’homosexualitat està castigada per l’article 489 del Codi Penal amb penes d’entre sis mesos i tres anys de presó i multes de fins a 1.000 dirhams (90 euros; el salari mitjà és de 200).
 
 
El ministeri de Justícia té sobre la taula una reforma que preveu augmentar les multes fins a 2.000 euros. Televisions marroquines van difondre les fotografies, els noms i les adreces dels dos homes i l’endemà s’organitzaven manifestacions homòfobes davant les cases dels seus familiars. Els seus advocats han denunciat que van confessar sota tortura i que el judici no ha tingut garanties. Cap dels dos era activista dels drets dels gais.
 
El procés contra Lahcen i Mohsine, de 38 i 25 anys,  s’inscriu en una campanya de repressió de les autoritats davant la crida per la despenalització de l’homosexualitat que impulsa l’organització Aswat [la Veu] i que ha obtingut ressò internacional gràcies a artistes que han participat al festival Mawazine, a Rabat, com Ricky Martin i Placebo.
 
 
Els dos  marroquins van ser detinguts l’endemà que unes activistes franceses de Femen fossin deportades per fer-se un petó amb el pit al descobert a la Torre Hassan. Els cooperants estrangers que donen suport a les organitzacions de drets humans tampoc se n’han salvat: la delegada de  l’ONG catalana Novact al país va ser deportada fa uns dies sota l’acusació de “fomentar la desviació moral”. I la campanya homòfoba no s’atura: aquesta setmana una vintena d’homosexuals i travestis han sigut detinguts a la regió d’Agadir."

"Els nostres fills poden dir mare a Ivonne amb totes les de la llei"

Casar-se amb la benedicció del Tribunal Suprem és la peculiar solució que desenes de parelles homosexuals han utilitzat per complir el seu somni a Mèxic. En un país conservador i masclista, on el matrimoni entre parelles del mateix sexe només és legal a la progressista capital i a l’estat de Coahuila (al nord), l’alt tribunal és el que ha acabat obligant els jutges de tot el país a permetre el casament de parelles gais.

L’Adriana García i l’Ivonne Aidé van ser les primeres dones que ho van fer a Ciudad Juárez, considerada durant anys la població més perillosa del món i tristament coneguda a la dècada dels noranta per una onada de feminicidis sense precedents. “Va ser molt estressant. Ens sentíem molt exposades a l’escarni i a la gent que t’assenyala, et jutja i et crucifica”, explica l’Adriana, una secretària de 45 anys.

Després que el seu fill de 15 anys –fruit d’un matrimoni anterior amb un home– fos ingressat en estat molt greu a l’hospital i que l’Ivonne no pogués entrar a la sala, la parella va veure que havia de prendre una decisió. Però el registre civil de Juárez va negar-se a casar-les i anar a Ciutat de Mèxic era massa car. La solució els hi va donar una advocada, que els va recomanar que interposessin un recurs contra la decisió del registre. Vuit mesos després, i patint per si el jutge decidia en contra seva i havien de recórrer, com moltes parelles, al Suprem, l’Adriana i l’Ivonne van poder casar-se amb amics i familiars a la seva ciutat, tal com havien somiat.

“Ens ha canviat enormement la vida perquè a qualsevol lloc on anem sabem que ja ens podem presentar l’una a l’altra com a esposes i és un pas ben gran perquè ja els nostres fills poden dir mare a l’Ivonne, amb totes les de la llei”, explica emocionada l’Adriana.

Però no tothom veu matrimonis com el seu amb bon ull. L’església de Ciudad Juárez ha sigut una de les més crítiques respecte al matrimoni homosexual i ja ha rebutjat la decisió del Tribunal Suprem d’obligar tots els jutges del país a sentenciar a favor de les parelles que interposin un recurs, aprovant de facto el matrimoni a tot Mèxic. “La jurisprudència ha dit prou, s’ha acabat, és un dret humà”, celebra l’Adriana.

Tot i això, aquesta mexicana reconeix que el procés judicial que ho permet és molt pesat i creu que “és necessari que ja es legisli a tots els estats”. “En aquest país anem amb molt de retard en l’acceptació al col·lectiu, i el matrimoni ha de ser un dret civil, no un dret eclesiàstic. L’Església no té res a veure amb tot això”, expressa."