Publicitat
Publicitat

Tumaco, la icona d’una Colòmbia enfonsada per la violència

En un punt estratègic de la ruta narco, aquesta illa viu una lluita permanent pel seu control

“Me l’han matat, me l’han matat”, crida amb desesperació Tomasa Alanda, una jove afrocolombiana de 20 anys, mentre baixa les escales, gairebé sense forces, de la Fiscalia General de Tumaco, on acaba d’identificar el cadàver del seu marit. Ve del primer pis i quan arriba a la porta de baix, la Tomasa es desmunta i arrenca a plorar. Familiars del difunt, Wilfredo Cuir, de 25 anys, així com també veïns i curiosos, observen l’escena al carrer amb resignació.

A Tumaco és com si tothom s’hagués acostumat a conviure amb la violència i, encara pitjor, a haver de callar per por del que encara pot passar. La família va enterrar Wilfredo Cuir al cementiri de Tumaco, on ja no hi cap ni una ànima i els cossos dels difunts s’acumulen en sacs per la falta d’espai.

La família haurà de viure des d’ara amb la incertesa de no saber qui el va assassinar. El seu cas quedarà arxivat a la Fiscalia amb altres milers d’homicidis més que estan sent investigats i pels quals mai es jutjarà cap culpable. Aquesta illa, a la costa del Pacífic, és el municipi amb l’índex de criminalitat més elevat de Colòmbia, on moren més de 300 persones a l’any, i també és coneguda per ser el centre de producció de cocaïna més important del país. I la situació, lluny de millorar, està empitjorant aquestes últimes setmanes.

Un punt estratègic

Tumaco, a tocar de la frontera amb l’Equador, és el segon port marítim de Colòmbia i està unit per carretera amb Pasto, la capital del departament colombià de Nariño, fet que la converteix en una ruta estratègica per al narcotràfic. Des de fa més d’una dècada les FARC i grups successors de paramilitars com Los Rastrojoss’han disputat el control del municipi. I la lluita continua viva.

Amb ells van arribar els homicidis, les desaparicions, les extorsions i els desplaçaments forçosos de les zones rurals cap al centre urbà, que va experimentar un fort creixement demogràfic fins a arribar als 200.000 habitants, la majoria afrocolombians.

Cada dia més empobrida i marginada, la comunitat afrocolombiana de Tumaco lluita per sobreviure. Menys el centre urbà i la zona turística de les platges, on els carrers estan asfaltats i hi ha una xarxa de clavegueram, la resta dels barris comunals de la ciutat portuària, que es van crear amb l’allau de desplaçats durant la dècada passada, no té les infraestructures més bàsiques.

Un exemple és el barri Nuevo Milenio, que és un pantà infecte on s’enfonsen les esperances de futur dels seus humils habitants. El barri, on viuen ara mateix més de 8.000 persones, es va construir sobre un manglar. Els habitatges es van aixecar sobre pilars de fusta per impedir que la marea alta inundés les cases. Però com que no tenen una fossa sèptica, quan puja el nivell del mar les aigües negres es desborden. Els excrements s’escampen i es barregen amb un fang fosc on els nens juguen descalços a futbol. Un laberint de ponts de fusta, al costat de muntanyes de deixalles, formen els carrers del barri.

Maria P, de 64 anys, és una de les fundadores de Nuevo Milenio. Sota l’aparença d’una diminuta figura s’amaga una dona d’empenta. I és que la lluita social al barri l’han liderat les dones. “Nosaltres vam ser les primeres a manifestar-nos per exigir a l’alcaldia que construís les infraestructures bàsiques que calen al barri. Vam haver de tallar les comunicacions per pressionar les autoritats”, rememora orgullosa aquesta líder veïnal. Després, el 2011, es va gestionar la construcció de l’escola i del Centre Juvenil Afro, els únics dos equipaments que hi ha al barri.

La pobresa extrema

“Aquí la gent és molt pobra. Tant de bo que almenys un membre de cada família tingués feina”, assenyala la Maria. Per a molts pares, portar els fills a l’escola és l’única garantia que aquell dia podran menjar. La majoria dels alumnes deixa els estudis abans dels 15 anys. La pobresa extrema, la manca d’oportunitats laborals i la presència de bandes criminals fa que molts joves desocupats trobin una sortida en el narcotràfic.

“Aquí els nois ja no volen estudiar. Volen guanyar diners fàcilment transportant en llanxes ràpides tones de coca cap a Panamà. Per viatge es pot arribar a guanyar fins a 150 milions de pesos (50.000 euros). Però a molts nois els deté la policia costanera abans de lliurar la mercaderia o els mateixos narcos els maten al mig del mar per no haver de pagar pel carregament”, narra Urike Purrer, una alemanya que des de fa sis anys coordina el Centre Juvenil Afro, on nens i joves aprenen música, dansa, teatre i fan altres activitats educatives. “Són joves que han crescut en la violència, sense esperances d’arribar a vells. Els ofereixen diners, poder i reputació, i això per a qualsevol jove de 15 o 16 anys és molt atractiu”, lamenta Purrer.

El 90% de la població de l’illa de Tumaco són víctimes directament o indirectament del conflicte armat. Però oblidar no és la solució. Amb aquest objectiu, uns missioners de la diòcesi de Tumaco van fundar la Casa de la Memòria, per dignificar el record de les víctimes del conflicte armat a través de fotografies i records dels homes i dones que han estats assassinats els últims 20 anys.

Construir la pau, de debò

El missioner espanyol José Luis Foncillas, actual coordinador de la Casa de la Memòria, és dels que pensen que per construir la pau a Colòmbia cal alguna cosa més que el diàleg iniciat a l’Havana: “Si la situació en aquesta zona no canvia de poc servirà que les FARC es desmobilitzin. Altres grups vindran a reemplaçar-les”, adverteix Foncillas.