Publicitat
Publicitat

TERRATRÈMOL A L’ÀSIA

La cuina de l’orfenat que salva vides

Una institució d’acollida ofereix aliments per a 5.000 nepalesos que ho han perdut tot al terratrèmol

En arribar a la plaça de Darban Bhaktapur és impossible contenir les llàgrimes. Nou segles d’història reduïts a ruïnes. La porta reial és ara una entrada imaginària. Només a la part central, deu temples van acabar destruïts, a més de centenars de cases tradicionals. En menys d’un minut, l’antiga capital del Nepal, fundada al segle XII pel raja Ananda Deva Malla, i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, ha quedat esborrada. Més enllà de la pèrdua material, la tragèdia del terratrèmol del 25 d’abril ha deixat en aquesta ciutat, a només 13 quilòmetres de la capital, el tràgic balanç de 250 morts.

Un dels pocs temples que ha suportat l’envestida del terratrèmol és el de Dattatreya, dedicat al déu Shiva. Els sentinelles del temple, un lleó alat i una àguila protectora de Shiva, que coronen dues columnes de marbre, segueixen intactes. Aquest centre religiós és la llar de 3.500 famílies que ara han de viure al carrer, a les escoles, en sales de festa o a les fonts i banys reials. Enmig de tanta catàstrofe, les nenes de l’orfenat de Bhaktapur donen una mica de calma a aquestes afligides ànimes. Fundat per la fotògrafa comercial nord-americana Stephanie Waisler Rubin l’any 2002, l’orfenat de la Fundació Unatti és un exemple de superació. El terratrèmol no va afectar la casa, i les 20 nenes que hi viuen tenen un nivell educatiu més elevat que la majoria dels nens nepalesos, ja que estan estudiant en els millors col·legis privats de Kàtmandu. Les òrfenes parlen anglès perfectament, estudien art i solfeig, toquen la guitarra i el piano, i les més grans han entrat a la universitat amb les millors notes. A l’orfenat hi ha una sala d’internet, una biblioteca i una sala de televisió per mirar pel·lícules en el temps lliure.

Aspirant a doctora

Quan els va sorprendre el primer tremolor, estaven fent classe de guitarra. “Els dissabtes fem activitats de música i pintura, en què també hi participen nens del carrer de la comunitat”, explica Sangita Adhikari. Quan tenia 9 anys, Adhikari va ser abandonada per la seva mare, un any després de la mort del pare. La mare no podia fer-se’n càrrec perquè eren molt pobres. Ara la noia, de 20 anys, està estudiant segon curs de medicina.

“Vam passar molta por. El director ens va agafar a tots i vam córrer cap a un espai exterior per salvar la vida. Ens hi vam refugiar en tendes amb altres famílies durant cinc dies”, continua la noia.

“Era molt trist veure totes les persones que ho han perdut tot. I nosaltres, tan afortunades, volíem ajudar”, relata Adhikari.

Quan van tornar a l’orfenat, el director, Ramesh Prahananga, va utilitzar part dels fons de donacions per comprar sacs d’arròs, llegums i verdures. Totes les escoles han aturat les classes per poder acollir les famílies que s’han quedat sense casa, i en aquest centre les mateixes òrfenes han decidit cuinar i repartir menjar per a 5.000 estómacs famolencs. Les nenes de més de 12 anys s’encarreguen dels fogons i les més petites serveixen el menjar.

Wara Benhamaya té 15 anys. La seva mare, Mashinaha, no va poder fer-se càrrec d’ella i als tres anys va ser acollida a l’orfenat. Ara mare i filla s’han tornat a reunir a l’orfenat perquè la progenitora hi fa de cuinera. “Em fa molt feliç poder ajudar els altres. Veure que la gent et somriu i que està agraïda és un regal”, afirma Benhamaya mentre la seva mare, Mashinaha, amb molta habilitat, no para de pelar patates i pastanagues i després les talla a daus.

A les quatre de la tarda les òrfenes marxen en fila índia des de l’orfenat i travessen els carrers devastats per anar a les cuines. La gent s’atura al seu pas com si passés un àngel. Els fogons de gas estan instal·lats al costat d’un temple mig destruït, i a l’esplanada hi han plantat una carpa per acollir algunes de les persones que s’han quedat sense sostre. La distribució es fa en cinc punts diferents de la part oest de la plaça de Darban. A més de les cuineres, hi ajuden 100 voluntaris més.

Sense higiene

Babu Kaji Bhuju i la seva família estan recolzats en un dels laterals dels banys reials prop del temple de Bahirav Nyatapola. Fa 10 dies que porten la mateixa roba i no tenen bolquers per canviar el nadó. Una de les voluntàries arriba amb una safata de menjar. El seu rostre s’il·lumina. Per fi arriba el moment més feliç del dia. Els cinc comensals, fins i tot el nadó, s’aferren al plat.

“No podem entrar a la casa perquè la porta està bloquejada per la runa. El sostre i el segon pis es va enfonsar. No tenim res més que el que portem posat”, lamenta Kaji Bhuju. “Estem esperant les ajudes del govern però no hem rebut res. Gràcies a aquestes nenes podem menjar”, admet, agraït.

Sonya Shilpakir té la cama estirada sobre una cadira. A més d’un esquinç al peu té el braç dret trencat i el seu fill també porta enguixat un braç. La voluntària els subjecta la safata perquè puguin menjar tranquils. El seu habitatge demolit es pot veure des de l’escola. “Estàvem asseguts al sofà veient la televisió i el terra es va enfonsar”, recorda Shilpakir. “Uns veïns van venir a rescatar-nos de seguida; si no, hauríem mort tots aixafats”, exclama la dona. El seu marit va tenir menys sort: va quedar ferit per una paret de l’habitatge que li va caure a sobre quan va tornar per salvar el gos de la família.