Publicitat
Publicitat

El sac

La sensació de dormir en un sac de dormir quan fa mesos o fins i tot anys que no ho fas és especial. Té la capacitat de transmetre de nou l’emoció de les primeres nits fora de casa

Hi ha certs moments que inevitablement recorden la infantesa. Altres detalls ens transporten a la primera adolescència i algunes olors i sensacions ens tornen a portar a la joventut. El sac de dormir, però, aconsegueix unir totes les etapes prèvies a l’adultesa.

La sensació de dormir en un sac de dormir quan fa mesos o fins i tot anys que no ho fas és especial. Té la capacitat de transmetre de nou l’emoció de les primeres nits fora de casa. D’aquella alegria en acomiadar-se dels pares abans de pujar a l’autobús i marxar de colònies amb uns desconeguts que al cap de dues setmanes ja seran amics, alguns de per vida.

Quan introdueixes els peus i tanques la cremallera perquè no s’escapi ni una sola gota de la calor que ha de produir el teu cos durant la nit, recordes els refugis de muntanya als que anaves ja de més gran amb els amics. Les històries de por al voltant d’una llar de foc després d’un dia dur arribant fins al cim i baixant a mitja vall per sopar al refugi.

Malgrat sempre pensar en el sac com un complement únicament d’hivern, també busca el seu protagonisme a l’estiu. Les matinades davant del mar amb cervesa i núvols de sucre imitant les pel·lícules americanes d’escoltes sempre acabaven amb converses transcendentals. De més joves descobrint les vergonyes sexuals. Més tard compartint experiències i ara ja potser intentant salvar el món amb projectes desgavellats que quan surti el sol ja no tindran cap mena de sentit.

El sac sempre és sinònim de protecció, de secrets mai explicats. De cançons a la llum de les estrelles. El primer petó dels que eren a la platja tapats amb sacs de dormir sempre serà recordat com cinematogràfic. I quan, ja de més grans, sentim alguna tornada a la ràdio, ens transportarà de nou als acords de les guitarres que desafiaven la foscor de les nits eternes vora el foc.

Arribarà un moment que tancarem per últim cop el sac. No el traurem de l’armari fins que l’escola dels nostres fills organitzi un cap de setmana a Aina per fomentar l’esperit de classe. Aquell dia haurem d’explicar-los com s’obre, com si dorm i sobretot com es tanca. Sempre la part més difícil. Al cap d’uns anys, ja ni ens demanaran on està guardat. El tindran a la seva habitació esperant impacientment l’arribada de l’estiu per lligar-lo a sobre la motxilla i acomiadar-se de nosaltres amb un petó ràpid abans de pujar a l’autobús que els ha de portar a fer nous amics.

PUBLICITAT
PUBLICITAT