PANDÈMIA

Camp 87, el cementiri de Milà per a víctimes ‘invisibles’ del covid

Familiars de desenes de morts enterrats per error exigeixen poder exhumar els seus cossos

En una cantonada del Cementiri Major de Milà, al nord de la ciutat italiana, un centenar de creus de plàstic blanques recorden les víctimes invisibles de la pandèmia. Al març, quan els morts diaris per coronavirus superaven les tres xifres i els hospitals estaven desbordats, l’Ajuntament va dedicar una part del cementiri als morts per covid-19 que no eren reclamats per ningú. Desenes de persones, però, van ser enterrades allà per error, i ara els seus familiars exigeixen, sense èxit, poder exhumar-ne els cossos per donar-los un comiat digne.

Vittorio Domenicone tenia 90 anys i havia treballat tota la vida a l’empresa de transports públics de Milà. Malgrat la seva avançada edat, sortia cada dia a comprar i tenia cura de la seva dona, de 87 anys, que pateix greus problemes de salut. La febre i una forta tos van alarmar els seus fills, que el van portar a l’hospital de Niguarda, el més gran de la ciutat.

Les seves condicions van empitjorar ràpidament i el 5 de març, poques hores després d’ingressar, Vittorio Domenicone va morir. No havien passat ni dues setmanes des que Itàlia havia confirmat la primera víctima mortal per covid-19, però els hospitals de la Llombardia ja començaven a rebre més malalts dels que hi podien atendre. Uns dies més tard, el govern va ordenar el tancament del país.

Espera en el dipòsit

La família Domenicone, com tantes altres, no va poder acomiadar-se del Vittorio. El seu cos sense vida va estar durant setmanes a la sala mortuòria de l’hospital, esperant que les funeràries, sobrepassades per la situació, poguessin fer-se’n càrrec. En aquest temps, la dona, els dos fills i el gendre també es van posar malalts, però van seguir en contacte amb l’hospital. Tot va canviar el 20 de març, quan van descobrir que el cadàver havia sigut traslladat al dipòsit de cadàvers municipal i anava a ser enterrat d’ofici al Camp 87, l’espai del Cementiri Major de Milà. La seva creu és la número dos.

“Els seus fills havien deixat dit que volien enterrar el cos en el panteó familiar a prop de Pavia, on ell havia nascut, i que volien ser contactats, però això mai va passar”, explica a l’ARA Walter Marini, advocat i amic de la família.

“El cos va estar al dipòsit de cadàvers diversos dies, perquè durant aquest període en què Milà era al pic de l’emergència els cossos van estar retinguts a les sales mortuòries dels hospitals. El problema va ser que quan van decidir traslladar-lo no van contactar amb la família. I, tot i les nombroses trucades a l’Ajuntament per aturar el procediment, va ser impossible fer-ho. Vittorio Domenicone ha acabat en aquest cementiri per error”, denuncia l’advocat Marini.

En condicions normals, la família hauria tingut fins a un mes per reclamar el cos conservat al dipòsit de cadàvers, però el dia 13 de març l’Ajuntament de Milà va publicar una ordenança que reduïa de trenta a només cinc els dies de termini per a les sepultures. Després d’aquest temps, l’administració procediria a fer un enterrament d’ofici.

Dos anys

La família Domenicone reclama ara poder exhumar el cos del Vittorio per celebrar un funeral en el qual pugui assistir la viuda, que pateix demència. No obstant això, una llei impedeix que els cadàvers dels morts per infeccions puguin ser desenterrats abans de dos anys.

Des de la regidoria encarregada de la gestió dels cementiris milanesos defensen que els hospitals van intentar localitzar els parents de les víctimes per covid-19, però el caos de les primeres setmanes de la pandèmia va provocar que moltes no fossin informades de la destinació dels seus difunts.

Com la família de Maria Laratro, de 94 anys, morta per coronavirus el 10 d’abril a l’Hospital Sacco de Milà i enterrada el 24, tot i que els seus fills havien fet les gestions per incinerar-la a Pàdua.

El germà de Gianni Fossati, periodista i exdirectiu del Corriere della Sera, de 79 anys, mort a finals de març a l’hospital milanès Fatebenefratelli, només vol que els responsables “demanin perdó”. “Avui la ràbia es concentra en aquest camp de patates”, denuncia Vando Fossati, per a qui el Camp 87, amb capacitat per a 680 tombes, no és “digne” per acollir els cossos de les víctimes de la pandèmia.

Solució temporal

L’Ajuntament de Milà està estudiant instal·lar làpides de marbre en cadascuna de les sepultures i convertir aquest lloc en una mena de monument per retre homenatge a les víctimes. No obstant això, des del consistori reconeixen que és difícil respondre a la demanda dels familiars i permetre exhumar els cossos abans dels dos anys que fixa la llei. Però, per als familiars de les víctimes, no n’hi ha prou. “Entenem que Itàlia va ser el primer país d’Occident a patir la pandèmia i que Milà estava enmig d’una tempesta, però ara som al setembre, la situació ha canviat i es podria intentar resoldre el problema -defensa Walter Marini-. Són errors greus que no s’haurien d’haver comès. I el pitjor és que no es fa res per posar-hi remei”.