Més enllà del somni de Martin Luther King

El seu missatge contra el racisme, la pobresa i la guerra continua vigent 50 anys després de ser assassinat

Campanya a Londres (1964) / REG LANCASTER / GETTY

Martin Luther King volia viure “una vida llarga”, però la mort no li preocupava. La nit abans de morir pels trets d’un franctirador segregacionista blanc al balcó de la seva habitació en un hotel de Memphis, Tennessee, el 4 d’abril del 1968, el líder del moviment dels drets civils i reverend baptista va reflexionar sobre la seva mort en un sermó, en retrospectiva, profètic. “Només vull que es faci la voluntat de Déu. Ell m’ha permès pujar al cim de la muntanya. He mirat a la llunyania i he vist la terra promesa. Potser no aconseguiré arribar-hi amb vosaltres. Però sé que nosaltres, com a poble, hi arribarem”, va dir.

King havia recordat, minuts abans, que “una dona dement” afroamericana el va apunyalar amb un obrecartes mentre firmava exemplars del seu primer llibre al barri de Harlem de Nova York el setembre del 1958. Aquell dia es va salvar de miracle, ja que aquella petita daga li va quedar a tan sols uns mil·límetres de l’aorta. Si hagués esternudat hauria mort, li van explicar llavors els metges. Aquella nit a Memphis va afirmar als seus oients que s’alegrava “de no haver esternudat” perquè, si no, no hauria pogut explicar el seu somni davant del monument de Lincoln al final de la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat l’agost del 1963, ni hauria vist el gran èxit del moviment dels drets civils que va liderar: la fi del segregacionisme racial. King va ser assassinat una dècada després d’aquell apunyalament quan tenia només 39 anys. I en un moment convuls de la història dels Estats Units i del món.

Un llegat inacabat

“La llei dels drets civils del 1964 va acabar amb la discriminació racial”, assegura el professor d’història de l’American University Ibram Kendi, però “els congressistes no van abolir polítiques que generaven dedesigualtats”. Subratlla que legislacions com la llei del dret a vot del 1965 i la del foment d’un habitatge just del 1968 van prohibir la discriminació racial en els seus àmbits, però no van ser suficients per superar la desigualtat racial del país.

Per a Kendi, les “polítiques racistes” han evolucionat des dels 60 i han mantingut aquesta desigualtat. A més, no s’ha fet prou per reduir l’empobriment dels negres i, durant els 70, es va iniciar “un empresonament massiu dels negres”, després de la declaració de guerra contra les drogues del president Richard Nixon. Els negres continuen tenint més probabilitats de viure en la pobresa, de no tenir feina, de ser empresonats o de morir abans que els blancs. I els prejudicis racials no s’han erradicat malgrat la presidència de Barack Obama.

Així ho han evidenciat els casos de joves negres desarmats morts a mans de la policia dels últims anys. “Els americans no poden celebrar el somni de King de l’Amèrica d’Obama i ignorar el malson de King de l’Amèrica de Tamir Rice [un nen de 12 anys que va morir per trets d’un policia el 2014]”, conclou Kendi. Fins a la seva mort, King va estar compromès amb la transformació de la societat nord-americana a través de l’activisme no-violent. En un assaig publicat després del seu assassinat, A testament of hope [Un testament d’esperança], va instar els afroamericans a abstenir-se de la violència, però també va advertir: “L’Amèrica blanca ha de reconèixer que la justícia per als negres no es pot aconseguir sense canvis radicals en l’estructura de la nostra societat”.

Els “tres mals”

La “revolució negra”, va dir, és més que un moviment de drets civils, ja que buscava forçar els Estats Units a afrontar tots els seus defectes: el racisme, la pobresa, el militarisme i el materialisme. King va parlar dels tres primers defectes en un sermó del 1967 i els va qualificar com “els tres mals de la societat”.

La direcció del boicot contra els autobusos públics de la ciutat de Montgomery, Alabama, el 1955 per protestar contra l’empresonament de Rosa Parks el va catapultar al capdavant del moviment dels drets civils i a una vida dedicada a la lluita contra les injustícies. Després de l’abolició de la segregació racial, King “es podia haver jubilat” però no ho va fer, explica Clayton Carson, professor de la Universitat de Stanford que ha dedicat la vida a l’estudi del treball del pastor nascut a Atlanta el 15 de gener del 1929.

“Es va marcar uns nous objectius per a la seva vida”, explica Carson, i va escriure el que seria el seu últim llibre, Where do we go from here: chaos or community? [Cap on anem des d’aquí: caos o comunitat?]. Hi va descriure els “tres mals” i el programa per combatre’ls. King va perdre popularitat amb aquest nou missatge anys abans del seu assassinat.

Els seus aliats a Washington el van abandonar per les seves crítiques a la Guerra del Vietnam i la seva posició a favor d’una gran redistribució de la riquesa. Tanmateix, els seus èxits i la seva oratòria brillant li van garantir un lloc entre els grans de la història del seu país i d’arreu del món.