ATEMPTATS A PARÍS

De l’estació d’Atocha a la sala Bataclan, l’eix del dolor

Malgrat l’estat d’emergència, els francesos fan vida a les terrasses

Els grans atemptats i la manera que té una societat d’encaixar-los i de reaccionar són una fotografia bastant fiable del moment sociopolític del país. M’ha tocat viure l’endemà de l’11-M a Madrid i l’endemà del 13-N a París. Dues experiències colpidores però molt reveladores.

A Madrid

Madrid es va paralitzar completament. Del diari em van demanar una peça de color, i vaig demanar un taxi al centre. De camí, no hi havia cotxes. Era un dijous feiner, i la gran majoria dels madrilenys van decidir tancar-se a casa, tret dels qui, desesperadament, havien de fer cua a la porta dels hospitals per demanar informació sobre algun familiar desaparegut. O els que es van llançar a buscar camions de la Creu Roja per donar sang.

El centre de la capital de l’Estat era un paratge inhòspit. A la Puerta del Sol s’hi concentraven petits grups que començaven a protestar perquè consideraven que l’atemptat era una resposta per la participació d’Espanya a la guerra il·legal de l’Iraq. Una llavor que, dos dies després, va convertir-se en una onada de protesta al carrer i un tsunami socialista a les urnes.

Érem a quatre dies d’unes eleccions generals. El dolor de les víctimes es va barrejar de seguida amb la indignació política per la gestió informativa de l’atemptat. La política va desplaçar massa ràpidament l’emoció. La proximitat de la cita electoral va condicionar el dol i va obrir una esquerda molt ampla entre els dos partits majoritaris.

Conseqüències polítiques

Aquella esquerda va marcar de forma determinant les dues legislatures del que seria el pròxim president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Potser, fins i tot, va enterbolir el debat al voltant de l’Estatut i va degenerar en la crisi institucional més greu per al model territorial que ha viscut Espanya des de la mort del dictador.

En resum, 192 morts i molt dolor. Però també una onada expansiva política fora de mida que, encara avui, fa notar els seus efectes devastadors i amenaça de marcar per sempre la història d’Espanya.

L’11-M a Madrid va provocar a curt termini la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq. A França, els atemptats han provocat la intervenció armada més important fora de les seves fronteres des de la Guerra d’Algèria.

El taxista que ens va portar al centre, l’endemà de la massacre múltiple a la capital francesa, va reaccionar ràpidament quan li vam preguntar si l’acte terrorista era conseqüència directa de la presència francesa a Síria: “La desraó no té causes”.

És cert: l’Estat Islàmic ha disparat de ple contra el sistema de vida d’una ciutat oberta, cosmopolita i hedonista. Però el que ha aconseguit és fer reaccionar com un sol home, malgrat les diferències de matís, una societat disposada també a matar per conservar l’estil de vida.

A París

A diferència de Madrid, París es va llevar des de l’endemà amb ganes d’actuar com si no hagués passat res. Malgrat l’estat d’emergència que impedeix manifestacions multitudinàries, grups de ciutadans peregrinen fins al monument a la República i s’ajunten per posar-hi espelmes. Però el més simptomàtic són les terrasses, plenes de gom a gom per aprofitar els últims dies d’una tardor benèvola que es resisteix a marxar. Converses despreocupades, grups que riuen, parelles que s’estimen. En definitiva, el París de sempre.

A la tele, l’amo de La Belle Équipe, un cafè on els terroristes van matar 19 clients, explicava que la seva dona havia mort als seus braços. I afegia tot seguit: “Encara que tinguem cicatrius a la cara, no podem deixar de somriure”. I encara: “Hem de seguir sortint de nit i anant als bars i als espectacles..., no hi ha més remei!”, concloïa amb una enorme sang freda.

Pràcticament no s’han sentit veus a França en contra de l’escalada militar. És cert que la proximitat electoral ha fet que els dos partits polítics majoritaris hagin demostrat diferències de criteri respecte a la resposta que cal donar: els uns volen que sigui contundent, els altres, encara més contundent. Ningú aposta per rebaixar l’escalada dels trets i bombes.

El taxista ho tenia clar: “Això no té solució”. A Espanya, onze anys després, encara la busquem.