Civisme al volant

Visc situacions que se m'escapen. N'hi ha dues que destaco per sobre de totes: l'una és la gent que va lenta i l'altra és la gent que aparca on li peta. Sí, on li peta

Som incívics. Només cal mirar les voreres i els carrers. Plens de pixades i de cagades de gossos. No respectem els altres i així ens va. Però hi ha un tema que em posa els nervis de punta i que no puc controlar: la conducció.

A mi ni m'agrada conduir, ni m'agraden els altres conductors. Tinc la sensació que quan conduïm ens transformem. Igual sóc jo, que sóc molt exagerada, però cada dia al volant visc situacions que se m'escapen. N'hi ha dues que destaco per sobre de totes: l'una és la gent que va lenta i l'altra és la gent que aparca on li peta. Sí, on li peta. Incivisme nu i cru.

Que sí, que jo sempre vaig accelerada, que sempre tinc pressa, però és que hi ha gent que va molt lenta. Aquells que desaparquen amb tota la tranquil·litat del món i surten a la carretera molt a poc a poc. I tu has de frenar per no menjar-te'ls. Lluny de demanar excuses, segueixen al seu ritme. I no veus el moment d'avançar...

I després hi ha els qui aparquen on se'ls fot. I perdoneu l'expressió. A les parades de bus, als guals, al mig de la carretera... Els reis de la carretera. Els que s'aturen al mig de la calçada per descarregar el cotxe, quan a pocs metres ho podrien fer sense molestar. Els qui aparquen davant els bars perquè el pàrquing els cau molt lluny, en definitiva, els qui aparquen on volen i molesten la resta sense importar-los el més mínim els perjudicis que ocasionen. Hi ha vegades que és flagrant.

Però com mai plou a gust de tothom, segur que trobem gent que no suporta els qui anem ràpid ni els qui aparquem als pàrquings. Civisme subjectiu...