'Compliance' o com fer impossible el possible

Fa un parell de setmanes intentava evidenciar la dificultat per materialitzar projectes d’inversió exterior o simplement per venir a residir al país, ja no tan sols per les conegudes traves administratives –de tots conegudes i patides- sinó pel sobrevingut fenomen del nou 'compliance' o nou procés de compliment normatiu al qual se sotmetia a aquells que volien obrir un compte al Principat.

Puc arribar a entendre que el nou context internacional i els compromisos assumits per Andorra en l’àmbit financer motivin una escrupolositat creixent –si cap- en l’anàlisi dels nous titulars de comptes bancaris, però tot té un límit. Quan t’excedeixes en les exigències i passes del que és coherent i raonable al que és arbitrari i irracional, estàs convertint en impossible allò que és factible, normativament acceptable i tècnicament possible.

Ho sé, és un any difícil per moltes coses, una particularment significativa i que té molt a veure amb el sector financer, però hauríem de poder evitar fer-ho tot encara més difícil del que cal, aplicant criteris i tempos inapropiats, variables, discriminatoris i prou dissuasius, no tan sols a aquells que intenten establir-se al país, sinó també a aquells que hi porten anys i que ara, sense prèvia explicació els han canviat els criteris i es veuen sorpresos per tot un seguit de limitacions, algunes de les quals poden fer desesperar el més pacient dels éssers humans.

No estaria gens malament que primer a nivell de sector financer i després afegint-hi l’Administració, s’unifiquessin criteris a l’hora de gestionar aquest procés d’obertura econòmica i tots els detalls que la condicionen de forma directa. Calen exigències i complir uns requisits concrets? Sí, és evident, però dieu-nos quins, pacteu, consensueu i apliqueu a tothom el mateix criteri i els administrats ho acceptarem de bon grat. Almenys sabrem a què atenir-nos, i no com ara que regna el desconcert i la incertesa.

Si hem propiciat una legislació competitiva des del punt de vista fiscal pensant en atreure, per exemple, el comerç internacional, no pot ser que hi hagi entitats que et diuen que si es tracta de fer comerç nacional cap problema però que si es tracta de 'trading' internacional no t’obren un compte bancari. És a dir, et deixo que facis comerç entre Sant Julià i Encamp com a màxim, però d’internacional res de res perquè escapa del nostre control i contradiu la política interna de la nostra entitat. Sorprenent, no? Esperpèntic, m’atreviria a dir. Doncs aquest és un cas verídic i n’hi ha molts d’altres.

En aquest mateix ordre de limitacions, ara a alguns dels nostres ciutadans, aquells que estan patint com ningú aquesta crisi inacabable, els que porten anys, molts anys vivint al nostre país i complint abnegadament amb tot allò que se’ls va exigint normativament, algunes entitats els diuen que els seus comptes personals serveixen únicament per domiciliar la nòmina o els rebuts de la llum o el telèfon, i que no poden transferir cap quantitat a l'exterior, ni que sigui una petita quantitat per ajudar les seves famílies, perquè es tracta d’una operativa no autoritzada. Parlo de nous casos verídics, no pas de ficcions retòriques. Estem parlant de greus limitacions a la capacitat dels nostres ciutadans d’autogestionar el seu propi patrimoni. Parlem d’una evident discriminació per raó de la nacionalitat. Parlem de gent que treballa de sol a sol i que únicament pretén exercir el seu dret de poder ajudar econòmicament les seves famílies ubicades en territoris més desfavorits que el nostre. On està el límit a aquest procés de desbordada paranoia?

Però en podríem –podríeu- ben segur explicar molts més de casos que ens farien posar a tots els pèls de punta, com ara el fet que es negui l’obertura de comptes a ciutadans d’Estats Units, atrets per la competitivitat del nostre model fiscal i pel posicionament estratègic del nostre país, i malgrat manifestar explícitament que són perfectes coneixedors del criteri FATCA i les obligacions que comporta i a les que se sotmeten expressament sense cap limitació i assumint-les totalment.

No van ser –i encara són- les multinacionals americanes les que fa dècades es varen posicionar estratègicament a Europa per potenciar la seva expansió internacional? Som conscients que malgrat l’eclosió de potències emergents, els americans segueixen tenint un paper hegemònic al món?

Arribarem a un punt en què les exclusions superaran les acceptacions, cosa que suposa un contrasentit i una clara negació de l’esperit del que havia de representar l’obertura econòmica.

Sento de tot cor el to apocalíptic del meu missatge, i sé que tard o d’hora reaccionarem davant del desconcert creat, i ho farem per coherència i racionalitat o simplement per necessitat. Avui la nostra economia és fràgil i vulnerable. Som massa dependents de sectors que irremeiablement aniran a la baixa i que hem d’anar substituint per d’altres de nous.

És per això que resulta encara més xocant que essent l’obertura econòmica un instrument tan útil per complir tal objectiu, la fem ineficaç per la nostra pròpia malaptesa. No entenc aquesta obstinació en fer impossible el possible quan tot plegat hauria de fluir amb molta més coherència i harmonia.

Crec que cal una reacció urgent per part dels nostres polítics i de les institucions financeres, no tant per flexibilitzar criteris i simplificar els tràmits –que també- , sinó per establir uns criteris unívocs i que dotin el nostre model econòmic de la seguretat jurídica que ara li manca.

Pensem contràriament que el mínim benestar del que ara encara disposem té data de caducitat. El dèficit creixent de la branca de malaltia de la nostra CASS, per exemple, és un símptoma que anuncia una malaltia greu de la nostra economia i que mereix una profunda reflexió sobre quins remeis caldran per curar-la si és que té cura. Un de fàcil però d’efectes destructius a curt i llarg termini és incrementar les cotitzacions a la CASS i la pressió fiscal. Adéu competitivitat. Un altre seria buscar la reactivació econòmica per la via de crear noves fonts generadores de riquesa, motivant l’emprenedoria nacional però activant alhora els mecanismes de promoció internacional i captació d’inversió exterior. Tot plegat podria comportar la generació de nous llocs de treball, l’augment de cotitzacions a la CASS i d’ingressos fiscals conservant el mateix nivell de pressió, a més de millorar la capacitat adquisitiva de la ciutadania i el conseqüent increment del consum intern.

Sembla fàcil de dir i difícil d’executar però són algunes de les opcions que tenim al nostre abast i caldrà decantar-se per una o altra. Temps al temps, però justament de temps no ens en queda gaire i cal una reacció immediata en pro de la supervivència del sistema.