Desaprendre

Ha arribat l’hora de desaprendre. Pertanyo a una generació que vam ser educats per ser els millors en tot: estudiants, marits i mullers, professionals, i pares i mares. Vam ser educats en la creença que tot era pecat i que havíem de ser tan políticament correctes fins i tot per fer-li dos petons a Inés Arrimadas, com Pilar Rahola dissabte passat a ‘Preguntes freqüents’ de TV3, que la periodista va justificar tot dient que “he estudiat en un col·legi de monges i tinc bona educació”. La nostra es va forjar a còpia de l’olor a nata de les gomes d’esborrar, que eren presumptament de nata, els estoigs de dos pisos i els mapes de plàstic amb les serralades.

Ha arribat l’hora de saber dir moltes vegades ‘no’, d’enviar a pastar fang els compromisos i obligacions. Ha passat el període de les obligacions socials. Ara ens agrada estar a casa, conversar amb gent que no ens insulta i que pensa el mateix que nosaltres o que no li importa que pensem diferent.

Ha arribat l’hora de parlar de tot sense necessitat d’argumentar-ho com a mitjà de defensa. És el moment de veure sèries de televisió neozelandeses, pel·lícules en francès, llegir una bona novel·la negra islandesa, escoltar, i riure i burlar-se de la majoria de persones que viuen pendents de les xorrades. Nosaltres ja hem demostrat que vam atendre bé les responsabilitats, que vam fer les coses el millor possible, que hem deixat empremta i que som bones persones i que sempre hem dit les coses pel seu nom. Tot el contrari que ara, on impera un lèxic propi digne d’un assaig filològic: per no ofendre ningú els puticlubs han passat a ser ‘locals de llumetes’, els gintònics ‘aigua amb misteri’, i les putes ‘princeses’, al més pur estil Fernando León de Aranoa.

Ha arribat l’hora de pensar que la vida que ens queda és per a nosaltres, per complir el manament d’estimar-nos a nosaltres mateixos. Per això farem el que ens doni la gana.

Ha arribat l’hora de no donar explicacions a ningú. La resta ja seguirà el seu camí de responsabilitats i d’afanys, de preocupacions i de nervis. Nosaltres, ara, estem per damunt del bé i del mal.

Ha arribat l’hora a aprendre a desaprendre, de descobrir que moltes de les coses que hem après no serveixen de res. Hem passat anys escoltant a la universitat que la condició fonamental per viure en democràcia és tenir un sistema judicial fort i independent, que calia treballar de valent per no perdre la feina quan l’únic imprescindible és el que sap canviar el tòner de la impressora. Forràvem els llibres com a campions, resolíem equacions i arrels quadrades, recitàvem les capitals africanes, cantàvem els afluents com la cançó dels planetes d’Enrique i Ana i començàvem a intuir que la diferència entre els catalans i els espanyols anava més enllà de l’imperfecte d’indicatiu i del ‘pretérito pluscuamperfecto’.

Ha arribat l’hora d’anar a conferències, al teatre i als museus i marxar abans d'hora si allò no ens acabar de convèncer. La vida és ara una profunda experiència interior. Ens hem de començar a relaxar envoltats d’aquests, pocs, als quals estimem profundament i que continuaran vivint les seves pròpies experiències, hi siguem nosaltres o no. Enviarem a on sabem a la gent que ens molesta, la tòxica. Aquells que ens busquin sense egoismes trobaran un somriure, una mirada dolça i comprensiva, un consell encertat o no, afecte.

Ha arribat l’hora, ara sí, lliures de lligams, de prejudicis, de creences. No tenim por a la vida. Ni a la mort.