Èxit i autenticitat

El youtuber Miquel Montoro es va fer conegut pel seu parlar mallorquí i ara per voler arribar a més públic, s'ha passat al castellà i ha perdut la seva essència

Era l'estiu del 2018, si no m'equivoco, i amb uns companys mallorquins del món periodístic, cerveses en mà en una possessió als afores de Palma, discutíem sobre el ressò de Miquel Montoro. Algú mostrava amb preocupació que el focus mediàtic no fos per burlar-se de la forma de ser d'aquesta persona, sinó per la gràcia i l' autenticitat essencial que desprèn el personatge. Patíem per si aquest enrenou podia fer mal a aquest jove youtuber desacomplexat o, fins i tot, repercutir en la pervivència del tarannà de la població rural de Mallorca.

Ara que han passat un parell d'anys d'aquella explosió provocada per ses teronjes, superada pel ja mític "Pilotes! Que en son de bones!", la inquietud que remou l'estómac de la tuitosfera catalanòfona és per què Miquel Montoro s'ha passat al castellà. Ell explica que el seu afany és arribar a més públic, amb el canvi de llengua. Però aquesta elecció no deixa de ser paradoxal tenint en compte que allò que el fa singular i que l'ha fet triomfar és el seu parlar, que no només resulta peculiar per als catalanoparlants de fora de Mallorca sinó fins i tot també per als de la mateixa illa.

Seria el mateix el canal de l'entranyable àvia valenciana  Ángeles Morera en castellà? Evidentment, que no, perquè llavors ja no seria una àvia valenciana sinó una àvia espanyola de Sueca (la Ribera Baixa). Altra cosa és que, malgrat el moment de fama que va tenir al País Valencià fa un parell d'anys, no tingui tants seguidors. Però és clar que el seu propòsit tampoc és aclaparar grans audiències, com és el cas de Leopolda Olda (Clara Moraleda) o Juliana Canet. Per què triomfen, elles? Doncs perquè connecten proporcionalment amb molt més que Miquel Montoro amb un públic que tampoc és precisament minoritari: adolescents catalanoparlants, especialment catalans (centenars de milers). I, per qüestió merament aritmètica, és molt més fàcil connectar amb un públic concret per bé que nombrós, que voler posar-se a la butxaca un públic castellanoparlant, més nombrós, molt heterogeni, de múltiples països i amb una competència molt elevada.

Entre les matemàtiques i el precepte bàsic de la publicitat que diu que per triomfar hem d'acotar bé el públic objectiu i tenir una proposició única de venda, l'estratègia de Montoro, per tant, té molt més en contra per triomfar. Per mostra, podem analitzar la trajectòria de tots tres i veurem com, a diferència de Montoro, elles dues es van consolidant cada cop més a l'escena artística i televisiva i com a personatges de referència. Però fixem-nos en una cosa. Això ho haurien aconseguit passant-se al castellà? Doncs fixem-nos en el fenomen de  Dulceida. Resulta una persona autèntica? Més aviat es tracta d'un personatge dissenyat justament per aconseguir seguidors. I aquest és el preu a pagar en un mercat massificat en oferta i demanda i on triomfar és aritmèticament molt més difícil, com apuntàvem més amunt.

Havent renunciat al tret que el fa singular, el parlar, Miquel Montoro ara no deixa de ser un noi d' entorn rural que explica com és la seva vida, igual que n'hi poden haver desenes de milers més arreu de la comunitat iberoamericana. Per tant, l'autenticitat, a can Pistraus. I tampoc no hem de perdre de vista que la popularitat la va aconseguir justament parlant en català. I parlant en català és com també va atraure l'atenció de múltiples canals de televisió espanyols, tot i emetre en castellà.

A diferència del que han fet Leopolda Olda i Juliana Canet per voler consolidar la seva trajectòria, doncs, Montoro ha traït la seva essència. Però, a part de disparar-se un tret al peu, cosa que el perjudica bàsicament a ell sol, d'aquesta decisió de Montoro es desprèn un altre efecte que descriu de manera molt senzilla i encertada en un tuit el Modernet de Merda: si tots els catalanoparlants produïssin en castellà, què en seria de la nostra llengua?