Museus

Andorra és el segon país del món que en té més per metre quadrat i són un refugi perquè que en els llocs on hi ha cultura no sol haver-hi barbàrie 

Els museus són el millor escenari. De la vida, de les pel·lícules. Com quan Woody Allen intenta seduir una noia davant un quadre de Jackson Pollock, o com quan James Stewart es troba Kim Novak hipnotitzada al ‘Legion of Honor’ de Los Àngeles davant un retrat.

Són un refugi, potser perquè en els llocs on hi ha cultura no hi ha barbàrie, o sí, ja no ho sé, perquè aquests dies els bàrbars apareixen en els llocs més insospitats encara que els de Tabàrnia i els feixistes com a molt deuen anar al Valle de los Caídos o al Museu de Cera, un indret que no trepitja ni Cristiano Ronaldo. Va enviar, això sí, dues vegades el seu perruquer al de Madrid perquè li arreglés el cabell. Jo hagués enviat a la malvada reina de cors de l’’Alícia al país de les meravelles’, aquella que sempre anava cridant: “Que li tallin el cap!’”, tot i que després de veure la seva estàtua a l’aeroport de Madeira, a Ronaldo la figura de cera li deu semblar una escultura de l’artista grec Praxíteles, que no té res a veure amb Pràxedes, el conseller d’Esports del comú de Sant Julià de Lòria.

Però no hem d’oblidar que Andorra és el segon país del món amb més museus per metre quadrat, cosa que, massa sovint, no té res a veure amb la cultura. Perquè hi ha molts ciutadans que, a part de no visitar els d’aquí, anirien al de Yad va-Xem a Jerusalem, conegut popularment com el de l’Holocaust, i serien capaços de preguntar-li al guia on és la sala amb els noms dels nazis morts en combat. O d’acabar a l’hospital després de caure dins d’una obra d’art com va succeir fa poc a Porto amb el muntatge 'baixada al llimb'. A vegades, però, no cal anar tant lluny, ni a un museu. També es pot caure dins d’una clavaguera a prop de l’escola andorrana de Santa Coloma perquè la tapa està oberta.

Etiquetes