No en sortirem més forts

Si ara s’acabés l’estiu i el primer dia de retorn a l’escola em preguntessin que he après aquests mesos, respondria que sé que ningú ens fumiga, que no en sortirem més forts i que la justícia no és igual per a tothom. Però anem pas a pas, perquè aquesta afirmació podria semblar totalment ingènua, però és molt més preocupant que cap altra cosa.

Que ningú ens fumiga ja ho sabia. O almenys no tenia cap notícia que algú ho fes, i aplicant la lògica de l'eliminació i el sentit comú, tinc assumit que ningú ens gaseja des del cel. Dic que aquest estiu ho he après perquè ha estat el primer cop des que tinc memòria que el cel no té cap rastre d'avions.

Les esteles que s'observaven dia i nit només d'aixecar el cap, han desaparegut. I no només han desaparegut les dels avions comercials, sinó que també ho han fet els anomenats chemtrails. Mai he cregut que hi hagués un pla mundial per fumigar tota la població, però, en canvi, sí que és cert que hi ha una part important d'aquesta que es creu que tot és una conspiració.

De creure que la condensació que provoquen els avions són núvols de fumigació, a pensar-se que la Covid-19 és un invent del Deep State mundial només hi ha un pas. No hi hauria cap mena de problema amb què hi hagi llunàtics que creguin aquestes coses si no fos perquè aquests són els potencials manifestants antimascaretes, antivacunes, i anti tot el que els sembli conspiranoic. D'aquí ve la meva segona afirmació: no en sortirem més forts.

No ho farem perquè mentre hi ha qui no creu que les mascaretes funcionen, moren persones, l'economia s'ensorra, creixen les desigualtats socials i el futur segueix tapat per núvols foscos. Si a tot això hem de sumar que convivim amb espècimens que creuen que ens fumiguen, que les mascaretes són contraproduents i les vacunes són —únicament— un invent de les farmacèutiques per embutxacar-se milions, el resultat és que no ens en sortirem.

No sé fins a quin punt és positiu sortir-se'n. A més de plorar els morts, sobreviure a l'enèsima gran crisi del segle i compartir planeta amb els negacionistes —de tot—, també hem d'aguantar una justícia que fa i desfà com si tothom fóssim figuretes de plàstic. Ho vam comprovar amb el cas de Besolí i Rosell, i ara és el torn dels presos polítics catalans.

Després de passar més de mil nits a la presó, els havien concedit el tercer grau, però de cop i volta els l'han suspès a tots menys la Carme Forcadell i la Dolors Bassa. Ara podeu sortir. Ara no. Ara no ens posem d'acord. I els dies van passant. Si no fos per la gravetat de la situació, podríem dir, i ens en riuríem, que els tracten com a cromos de futbolistes.

En un altre cas de justícia fallida hi trobem a Arnaldo Otegi. Mentre la justícia cada dia està més en dubte, el Suprem espanyol acaba d'anul·lar el judici que el va tenir sis anys i mig a presó per parcialitat d'una jutge. El cas ha hagut d'arribar a Estrasburg perquè se n'anul·li la sentència. Finalment sembla que les peces encaixen on toca, però a quin preu?

M'agradaria conèixer les persones que han de dictaminar la conversió de dies de privació de llibertat en diners. Les cares que deuen fer en arribar a casa i explicar que a la feina han anul·lat —perquè algú els ha tocat el crostó— una sentència que va mantenir una persona més de sis anys a la presó. Definitivament no ens fumiguen, i malauradament, si en sortim més forts, la justícia seguirà sense ser igual per a tothom. I de moment ens assabentem dels casos sonats, però si això passa a algú que engloba el concepte gent normal, com dirien The Pulp, la justícia t'esmicola. Els d'Alsasua encara són a dins, i el següent podria ser qualsevol. Potser n'hem de sortir millors, i no més forts.