Viure sense Twitter

Ara que aquesta xarxa social ha fet els deu anys d'existència i que molts es pregunten quin és el seu futur, fins i tot alguns el posen en dubte, jo ja fa tres mesos que hi he descavalcat i l'espai que ocupava, sincerament, ara m'és del tot prescindible.

I com passa el temps! Fa deu anys naixia Twitter i en fa sis m'hi vaig incorporar. Però ara fa tres mesos vaig decidir abandonar aquesta xarxa social (i l'altra també, el Facebook) de la qual havia participat molt activament i compartia la definició que els estudiosos en fan de psicoactiu virtual. En defensava el seu ús bàsicament per aquell qui amb l'enginy en la construcció de la frase curta podia ser protagonista, qüestionant de forma activa i reivindicativa qualsevol tema.

M'ho he passat molt bé al llarg d'aquests sis anys perquè no només l'he fet servir com una eina més per a la meva professió, sinó perquè també he debatut, he contrastat, he apel·lat, he expressat sentiments i he reivindicat a través d'aquest 'microblogging'. No és que ara en renegui o no hi cregui ni continuï defensant el seu ús, com el de la resta de xarxes: segueixo pensant en les seves bondats i les seves grandeses, com també en les seves maldats i les seves misèries en funció de l'ús que se'n faci -com tot a la vida-, però és que sense adonar-me, amb el pas d'aquests sis anys Twitter s'havia convertit en una cosa imprescindible en la meva vida.

Un dia vaig definir Twitter com energia pura, generadora d'una ona expansiva incontrolable, gràcies a les respostes i repiulades que en fan els seguidors. Ho continuo pensant, malgrat que ara que aquesta xarxa social ha fet els deu anys d'existència i que molts es pregunten quin és el seu futur, fins i tot alguns el posen en dubte, jo ja fa tres mesos que hi he descavalcat i l'espai que ocupava, sincerament, ara m'és del tot prescindible.