El ball

Digues-li la marratxa, el contrapàs o el ball cerdà. El nom no fa la cosa, només la diversifica

Passa arreu d'aquest petit món nostre: a Andorra la Vella, a Sant Julià, diumenge vinent a la Seu, a tants i tants llocs. Agafi's una vella dansa de caràcter solar, sorgida vés a saber quan i passada pel sedàs del temps del rococó, que ha tingut l'oportunitat de travessar els paranys del temps sense caure per cap de les falles insondables que va obrint la modernitat. Digues-li la marratxa, el contrapàs o el ball cerdà. El nom no fa la cosa, només la diversifica.

Que tingui una coreografia més senzilla del que sembla, un cop vista en acció. Que sigui coral i a la vegada de parella. Que els balladors s'ho prenguin amb serietat i un necessari punt de seducció i picardia. Que se celebri, sobretot, en un lluminós diumenge d'estiu, aquell moment en què els engranatges del temps s'alenteixen, els minuts s'estiren i la terbolesa del món es dilueix.

Prengui's un vestit preciós però incòmode, el sol del migdia i una cobla de músics feliços i suats. Procuri's que els nois acceptin, per un parell d'hores, vestir-se de trabucaires o cambrers de restaurant de calçotades, amb faixes i venerables barretines que, en un altre context, potser farien riure. Que hi hagi una plaça plena a vessar, amb família i, molt especialment, que no falti la presència d'algunes cosines, aquests éssers deliqüescents i enigmàtics que es materialitzen durant la festa major i després desapareixen sense deixar rastre.  Apliqui's un polsim d'orgull de pertinença, la picoreta que se sent a l'hora d'estirar un fil que se sap remot i veritable.