En defensa del coprincipat

Com us deia, a mi el coprincipat em sembla la solució ideal i conservadora del subtil equilibri que representa el nostre petit estat democràtic i europeu. Però Aristòtil diu que no es pot ser i no ser una mateixa cosa sota un mateix aspecte i en un mateix moment

S'està quedant un matí de divendres preciós per defensar el coprincipat com a model d'estat ideal per Andorra i, vist que demà és la Diada de Meritxell, per recomanar-vos l'obra d'un teòleg a qui admiro i a qui gaudeixo llegint. I amb qui, un temps, vaig tenir una encantadora relació -epistolar- arrel d'aquest llibre. Doncs som-hi que demà és un dia important per l'andorranitat i haureu de preparar el cotxe. O sou més de pujar a peu?

El fet que Andorra sigui un coprincipat estarem d'acord en què aporta solucions tàctiques i d'empara que d'altra forma hagués estat impossible obtenir. 1278, rei i papa.

Ja s'entenia, senyors feudals, res a dir, protegien i administraven justícia en temps convulsos on la llei era la que es dictava des dels castells i els bisbats. la població andorrana quedava recollida sota el títol de “els súbdits” i aquestes persones pagaven la quèstia religiosament. I civilment, als dos per igual. Va ser importantíssim, mai es van poder violar les fronteres andorranes, el país estava guardat i tothom vivia en pau. Tothom que fos cristià, evidentment. Avancem en la història. Per suposat es donen alguns abusos per part de qui ha de vetllar per benestar del poble -ves, no hem canviat tant- i aquest poble s'aixeca democràticament creant el Consell de la Terra, que és la forma en què la sobirania popular s'expressa. A veure, que les lleis proposades han de comptar amb el beneplàcit dels coprínceps, ben bé seguirem lligats uns segles més a l'opinió d'un cristià i un senyor de la guerra. Ja sabeu com va després, el senyor de la guerra és fet rei, a França acaben no tolerant que el cap i el cos de les persones no votades pel poble estiguin units i acabem amb un copríncep elegit democràticament. I un bisbe. Un bisbe que posa pals a les rodes pel divorci, pel dret a l'educació laica, per l'avortament mentre al món que ens envolta els drets civils segueixen el seu curs natural cap als drets humans plens.

Com us deia, a mi el coprincipat em sembla la solució ideal i conservadora del subtil equilibri que representa el nostre petit estat democràtic i europeu. Però Aristòtil diu que no es pot ser i no ser una mateixa cosa sota un mateix aspecte i en un mateix moment. Què voldrà dir aplicat a Andorra? Que som un estat democràtic en el mateix moment que un representant del dogma cristià (RDC) interpreta segons els preceptes d'una religió l'article 8 de la nostra Constitució? Que sota la mateixa aparença som un país democràtic però que un RDC utilitza el rol de copríncep per dirigir com ha de ser la futura llei de reproducció assistida perquè la deïtat en la que creu expressa reserves?

Som o no som. Doncs no som, perdoneu. Si la meitat del Principat es deu al vot lliure del poble i l'altra meitat és imposada, no som. Si no separem els poders, no som. Si una religió es practica on s'hauria de practicar política ni ho som ni ho semblem.

Es parla últimament de Simone Veil, remarcable dona i feminista de la dreta humanista, la dreta que avança per l'esquerra a moltes esquerres. Simone Veil, des de la dreta, va exigir -exigir- una república laica. No cal ser d'esquerres per adonar-se que imposar una religió no és respectar la llibertat del poble. Llegeixo confusa columnes d'antics polítics que declaren apocalípticament que venen els de fora a imposar-nos la seva religió. Em confon tan perversa fal·làcia i em fa somriure que s'escrigui des d'Andorra, país d'obligat cristianisme. En fi.

Andorra ha de començar a preparar un futur laic si vol ser, semblar i no fer emprenyar Aristòtil. Amb coprincipat d'origen democràtic per les dues bandes. Persones triades pel poble i al servei del poble.

"Un model d'estat ha de ser laic, amb una sòlida llei de llibertat religiosa que permeti expressar la fe en públic i amb garanties per exercir l'objecció de consciència. Els estats confessionals acaben malament, van contra la història." Papa Francesc, revista La Croix, 17/05/16.

El llibre. Per conèixer la veritat històrica del cristianisme trio 'Jesús, una aproximació històrica' de J. A. Pagola, sacerdot basc llicenciat en Teologia, en Sagrades Escriptures i diplomat en Ciències Bíbliques. El vaticà li va aplicar un OBSTAT perquè històricament era sabut que Jesús no era el primer fill dels seus pares, per exemple, en fi, molt interessant. Feliç Diada.