Ja està. Abans d’hora, fins i tot, per gentilesa del fenomenal servei del vot judicial, que és un bé que hem de preservar: per eficient, senzill i amb totes les garanties. Ara em passaré els dos darrers dies de la campanya bressolat per una confortable impertorbabilitat (per no dir indiferència) davant del bombardeig que arriba per terra mar i aire. Llevat d’una causa de força major que em faci reconsiderar-ho, ara estic en condicions de dir allò tan cesarià de l’'alea jacta est'. Però no són els daus els que han estat llençats, sinó que el vot ha estat el producte d’una decisió conscient, meditada i secreta. Mentre tornava de la Batllia, pensava en el camí fet des que, segles enrere, els primers representants de les parròquies van enviar els seus representants a negociar amb el comte, després amb el bisbe, i fins i tot signaven els grans documents de la terra (però no els pariatges!), i amb el temps es van anar consolidant. Fa sis-cents anys n’eren vint-i-quatre, el sistema es va reformar fa més de cent cinquanta, i la Constitució va transformar un cop més allò que de tan lluny venia. I penso en la sort que ha tingut aquest racó del món, quan els veïns immediats, i els de més enllà, i gairebé totes les nacions que en el món són han patit guerres, invasions, desgràcies, genocidis i persecucions (bé, aquí les dones sàvies van patir molt). El meu humil vot d’avui, i tots els altres, i fins i tot les abstencions –que potser no s’han de criminalitzar– són unes baules més d’una cadena llarguíssima, amb un origen que ni es veu i una fi que esperem no arribi mai.
