Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Albert Montagut canvia de bàndol

L'aspirant Sandro Rosell, durant la campanya que el va dur a ser el president més votat de la història del Barça, va veure com els seus contrincants li van penjar una etiqueta -que seria un president intervencionista- i els mitjans n'hi van encolomar una altra -que no sabia comunicar-. Passats tres anys, sabem que aquelles llufes eren justificades. D'una banda, el paper del president Rosell ha estat decisiu a l'hora de triar Tito i Tata com a relleus a la banqueta, i tothom sap, a hores d'ara, que Neymar és al Barça per la seva gestió directa i un estratagema executat, amb murrieria, dos anys abans de poder fer efectiu el seu fitxatge. La comunicació -la seva i la del club- ha estat el seu taló d'Aquil·les des que va agafar les regnes del Barça. Ell, charmant , indiscret i seductor en les distàncies curtes en la campanya del 2003 i en la precampanya del 2010, ha vist com amb els micròfons al davant i amb la responsabilitat de la presidència s'embolicava més sovint del que hauríem desitjat molts socis.

En la comunicació del club, fins ara no ha encertat la persona. Amb la destitució, ahir, de Xavi Martín, Rosell ja ha tingut més directors de comunicació que entrenadors. El primer a saltar va ser Pere Jansà. Aleshores, per trobar una persona que s'adigués al càrrec, Rosell va fer dos moviments sibil·ins: va pensar en Ketty Catalayud, de La Vanguardia, i va muntar un sopar amb una dotzena de periodistes esportius importants a Barcelona, de diferents mitjans, per preguntar-los què els semblaria aquell nomenament. Les patums del nostre periodisme, segons expliquen alguns dels presents, li van donar el vistiplau. Al cap de dos mesos, els companys que havien apostat per ella ja en demanaven el cap públicament. Rosell va aprendre la lliçó i va continuar fent la seva.

L'aposta de Xavi Martín, però, no ha estat gens reeixida i ara, per redreçar la política comunicativa del Barça, arriba el torn d'Albert Montagut. El conec d'un sopar a la Cerdanya (en un àpat amb Màrius Carol i Albert Arbós, d'Interprofit), d'haver-lo convidat a l' Àgora a un debat sobre periodisme i d'haver-lo admirat després de llegir els seus dos últims llibres (Fe de errores i NewPaper), on fa reflexions molt encertades sobre els mitjans de comunicació i la nostra feina. Rosell, ves per on, torna a pescar de La Vanguardia, on, des de fa mesos, Montagut escrivia una columna imprescindible sobre periodisme digital. Serà curiós veure com un perdiguer de raça, un periodista de pedra picada com ell, que tota la vida ha maldat per furgar i explicar les coses que passen al carrer, a la política o a Washington, es posa ara a l'altra banda, a fer comunicació d'empresa i a pintar-ho tot de color de rosa. En aquest cas, de blaugrana.