Publicitat
Publicitat

Camp enrere

Podem fer que un giny aterri damunt de la superfície d’un cometa, però encara som incapaços d’eliminar l’error dels àrbitres humans (voluntari o involuntari) als estadis

És el nou crit de guerra. Com el desperta ferro dels almogàvers, o l’aür-aür dels ismaelites en batalla. Camp enrere! No estic gaire al cas de les normes que regeixen el bàsquet -i 'nel mezzo del camin della mia vita' he renunciat definitivament a entendre-les, com vaig fer, en el seu moment, amb les del tennis i les del beisbol. Si encara no he estat capaç de penetrar en les subtileses geoposicionals del fora de joc futbolístic (mai no n’he sabut detectar cap), estiguin segurs, amics, que les del bàsquet se m’escapen del tot. Però l’altre dia sembla que es va produir un gran escàndol en un partit entre el MoraBanc Andorra i el florentinesc Real Madrid. Segons canten les cròniques, dues controvertides decisions arbitrals als darrers quaranta segons de la final de la copa del rei de bàsquet va decantar el marcador en favor dels blancs, que van guanyar amb tuf de trampa i un vernís de vergonya, però ja se sap que a les vitrines del club és imperceptible, perquè no hi ha ambientador millor que la victòria. Podem fer que un giny aterri damunt de la superfície d’un cometa, però encara som incapaços d’eliminar l’error dels àrbitres humans (voluntari o involuntari) als estadis. Estic segur que és una opció conscient: l’arbitrarietat (i mai més ben dit) com a factor essencial de les relacions humanes: un recordatori que, contra les grans forces de l’univers, els herois quotidians poca cosa hi tenen a pelar.