Publicitat
Publicitat

Sol major

És un minut de silenci-silenci, espès i sentit, a anys llum dels vint segons escassos que se segueixen als camps de futbol

M’he mirat amb atenció el vídeo del minut de silenci dedicat a les víctimes del terror a París, que es va observar l’altre dia a l’Assemblée Nationale. És un minut de silenci-silenci, espès i sentit, a anys llum dels vint segons escassos que se segueixen als camps de futbol, i encara emmascarats per un 'Cant dels ocells', una melodia que de fúnebre no n’hauria de tenir res. Però cap allà al segon trenta-cinc, s’escolta un murmuri que ve de la dreta de l’hemicicle. Alguns membres del govern miren, estranyats, fins que identifiquen què passa: algú ha començat a cantar 'La Marsellaise'.

Manuel Valls, que té els ulls tancats, ni tan sols els obre, i passa a entonar sense solució de continuïtat la vella melodia del temps de la Revolució. La que sona a 'Casablanca' per fer emprenyar els nazis, amb la qual van rebre Netanyahu a la Gran Sinagoga de París. Els diputats la canten raonablement afinats. S’ha perdut l’art de la cançó espontània, i en una cambra encara majoritàriament masculina, gairebé sona com aquells seriosos cors d’homes gal·lesos. La canten en to de sol major, amb un sostingut a l’armadura. Però no és gens fàcil d’entonar, perquè hi ha algunes alteracions i intervals difícils, que són precisament els que la fan tan interessant des del punt de vista estrictament musical. Dos tons i mig més baixa que la primera versió, el 'Chant de guerre pour l’armée du Rhin', de Rouget de Lisle, que és en do major.