Els temps de Canòlich

Sant Julià de LòriaCanòlich, ho diu el reverend artista d’Aixovall Sergi Mas, “seria la nostra Mare de Déu de Montserrat”. Un símbol que va més enllà de la parròquia laurediana, i que va tenir gran predicament pels habitants del Pallars i de l’Alt Urgell. El darrer dissabte de maig hi anaven a fer peregrinació als 1.600 i poc metres d’alçada de l’ermita romànica. Anaven a missa, sí. Però també a un aplec, a una trobada de gent de les contrades, a la festa, al dinar i al ball, en una època on les activitats no sovintejaven.

La devoció per Canòlich és potentíssima, un esdeveniment social indiscutible que uneix els lauredians. Símbol d’aquesta comunió avui encara es reparteix el tradicional pa beneït que alguns guardaven “tot l’any, i només gastaven per a fer sopes” quan es trobaven ben fotuts, explica en Sergi Mas. Aquesta tradició de repartir pans a Canòlich arrenca de principis del segle XX quan un dels quatre forners en exercici llavors, va deixar dit abans de morir que uns diners que deixava servirien per abastir els veïns que anaven a Canòlich. El fons es va acabar fa temps, però la tradició segueix, sent el Comú qui posa els diners, i anant a buscar el pa a fora perquè ja no queda cap forn a Sant Julià.

De les petjades que l’artista d’Aixovall ha deixat a Canòlich, ell mateix n’assenyala l’estima que en té per una d'especial: uns plafons de ceràmica amb iconografies de la troballa de Canòlich tal com explica la llegenda. De fet, de la llegenda que en Sergi Mas va escoltar per primera vegada l’any 1962 va ser motiu d'una auca que encara corre.

Cap a Canòlich, en autobús

Aquests plafons de ceràmica, o fins un autobús militar, podrien encaixar-se dins el reguitzell de relíquies de Canòlich; no tant del temple romànic, sinó de la gran festa que representava l'aplec. Avui, en algun garatge d'Andorra encara es guarda un dels assistents habituals de la festa de Canòlich: un Borgward2000, un autobús militar descapotable fabricat a Bremen (Alemanya) propietat d'un senyor de Sant Julià amb el que carretejava cada any família, amics i coneguts.

Era habitual veure vehicles militars d'aquest estil per camins i carreteres del país. Perquè de l’excedent militar de les dues guerres europees més properes al país, la guerra civil espanyola i la II guerra mundial, Andorra en va treure profit. I no tant dels vehicles que van quedar per les carreteres vençuts els contrincants, sinó del Pla Marshall posterior proposat pels EUA i que posava les bases d’una industrialització “d’urgència” per a refer els països involucrats. Així, van obrir-se les concessions a Europa per a fabricar vehicles amb patent nord-americana. Empreses com Ebro, reconeguda després per la fabricació de tractors, ho van aprofitar.

D’aquest panorama europeu trasbalsat -on Andorra va mantenir-se al marge- van anar arribant els ‘willys’, uns quatre per quatre que s’utilitzaven com a vehicles de transport i de càrrega que podien arrossegar arades i personal en els sinuosos camins del camp andorrà. I els pagesos el van aprofitar portant diferents exemplars. Als anys 50 del segle passat, sense haver passat la guerra per casa, la gana no havia marxat mai. Vehicles de mida petita i gran es distribuïen amb facilitat i amb els que els pagesos van trobar-hi tots els avantatges en un entorn on la maquinària ni se somiava.

Anys després, la presència d’aquests vehicles va anar adaptant-se als temps que arribaven: turistes amb ganes de descobrir racons, cafeteries que rebien els primers viatjants que tastaven les vacances, un escenari món que alguns andorrans van saber explorar oferint itineraris, dies de muntanya amb dinar als prats.

I en aquest context, els vehicles varen ser reconvertits per a transportar els turistes a Canòlich, referència ben coneguda frontera enllà, sobretot al Pallars i l’Alt Urgell. Però també a la Rabassa i als llacs de Pessons, on sovintejaven entre els paratges els visitants conduïts per andorrans amb aquests vehicles.

Un d’aquests vehicles era el Borgward2000 fabricat a Bremen, lloat per la capacitat de càrrega de fins a 19 persones i el motor 2000 de gasolina. A Andorra en van arribar tres d’aquest mateix model, i un d’aquests era habitual de Canòlich el darrer dissabte de maig, utilitzat per a pujar-hi familiars i coneguts, llenya i excursions. Dels altres dos que corrien per Andorra, un no va tenir tanta sort, i va caure en desgràcia sent confiscat per la Guàrdia Civil espanyola acusat de traspassar paquets a l’altra banda de la frontera.

I és que fins on arriba la memòria, Canòlich és part important d'una història andorrana, de dia de retrobada i d'aplec espontani ineludible. Una festivitat que els forasters poden captar només en sentir com en parlen els lauredians.