Publicitat
Publicitat

L’ENTREVISTA

SERGI MAS: “La inventiva, imaginar-se una cosa del no res, és el que està avui en dia en crisi”

Sergi Mas Balaguer va néixer a Barcelona el 1930, en el si d’una família d’artesans. Artista multidisciplinari -tot i que ell prefereix definir-se com a escultor o artesà-, es va establir a Andorra el 1957. Durant gairebé 60 anys ha treballat per plasmar la cultura popular a través de les seves obres, que fins a finals de mes es poden veure al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany en format d’antologia. Als seus 84 anys, però, continua treballant al seu taller d’Aixovall, on em parla de la seva trajectòria.

Com va arribar a Andorra?

Jo ja tenia una idea d’Andorra, molt idealitzada, perquè de jove un company aprenent, que era andorrà, em parlava de les tradicions i les llegendes, i d’Andorra com a país lliure... Més tard, aquest mateix aprenent es va establir a Andorra i em va demanar ajuda per fer una imatge, vaig pujar i ja m’hi vaig quedar.

Què és el que més li va atreure?

La manera de ser de la gent, que no tenien por, a diferència del que passava a Espanya en plena postguerra. També que el català fos l’idioma del carrer per entendre’s, l’oficial, vaja. I aquest tipus de llibertat especial, una mica paternalista, que abans era més accentuada que ara.

Després de gairebé 60 anys al país, ¿se sent plenament andorrà?

Per a mi, néixer a un lloc és una circumstància, i un llavors pot triar quina és la seva terra. Em sento andorrà, tot i que no parlo com els andorrans. Si vols et puc fer una demostració, però sembla que faci comèdia... [riu]. Però al final, crec que també acabaran parlant com els barcelonins, perquè ara a l’escola andorrana ensenyen el català normatiu...

Vostè és especialista en talles romàniques de verges...

He fet moltes talles de verges, perquè m’havia de guanyar la vida. He fet reproduccions de romànic i també originals meves sense un estil històric de referència. Ara, però, ja fa molts anys que no pico la fusta per fer imatges grans, perquè físicament no puc.

També li van encomanar reproduir la Verge de Meritxell, que s’ha cremat dues vegades...

És fortuït. Algunes males llengües poden dir que les he cremat jo per tenir més feina però no és així [riu]. Quan es va cremar la segona ja em vaig negar a tornar a fer una reproducció. Que les vigilin més, que els posin una alarma al cul, jo què sé!

El 1972, vostè creu que la imatge es va cremar o que la van robar?

És un misteri, només et diré que això va passar en una època en què hi havia molts robatoris en les esglésies del Pirineu d’origen romànic. Jo, pel meu gust, m’agradaria que fos una història romàntica d’una espècie de lladre misteriós, però no hi ha proves, no se sap.

Què li demana al futur nou ministre de Cultura?

Primer que tingui cultura, i segon que no es deixi entabanar per les eminències que ens aterren aquí a descobrir les Amèriques.

Per què ho diu?

Per la tria que s’ha fet per anar a Venècia a la pròxima Biennal. Jo no conec tots els que fan escultura del món, i mira que m’hi fixo quan llegeixo llibres o revistes, però aquesta eminència que s’ha fitxat, la veritat, no l’havia sentit anomenar mai.

¿És difícil guanyar-se la vida com a artista a Andorra?

Més que difícil, és gairebé impossible! Tinc un fill que és professional, però treballa de professor i és quan té temps que fa alguna cosa del que a ell li agrada. Si a part de poder fer el que t’agrada et paguessin, seria l’hòstia. A més, avui en dia els ordinadors i les impressores ho fan millor que jo. És gairebé la perfecció. Quan m’encomanen un cartell, m’agrada fer la retolació a mà, però mai serà tan bonica com la que surt d’un programa informàtic.

Però quan es tracta de crear, ¿no és millor deixar la tecnologia de banda?

La inventiva és el que jo crec que avui en dia està en crisi, la imaginació d’inventar-se una cosa a partir del no res. Jo hi dono molt de valor, però no sé si cotitza avui en dia tenir inventiva.

S’ha dit moltes vegades que a Andorra falta un museu nacional...

Falta un museu. No es pot donar importància a un artista i el dia de demà que resulti que a tot arreu hi ha les seves obres menys al seu país d’origen. Falta un museu però no com qui té una botiga i vol treure’n profit, sinó un museu perquè les generacions que vinguin puguin trobar com era de culte el seu país. Aquí tenim molta tendència a convertir la cultura en un negoci rendible, i la cultura és rendible però a llarg termini.

Tenim Sergi Mas per anys?

No, això s’acaba. Ja gairebé no hi ha cera al ciri, per això m’he d’afanyar, amb el poc que puc fer.

Què li falta per fer?

Incidir més en l’imaginari andorrà, perquè no tinc prou obra feta sobre això. Vaig badar, o forçat per les circumstàncies, perquè m’havia de guanyar les mongetes de cada dia, i no vaig fer el que havia de fer: fer visible el que és invisible, plasmar en imatges les històries, siguin mentida o veritat, m’és igual. Això és el que he intentat fer en aquesta última exposició, però potser he fet tard.

Quina és la història que li agradaria transformar en art?

N’hi ha infinitat! Les que em fan més gràcia són les que contenen una demostració del caràcter murri del muntanyenc, de l’astúcia. De l’andorrà muntanyenc, que és seriós i formal. Nosaltres, com els catalans, no som graciosos, perquè tots no podem pas ser sevillans. Cada vegada que un padrí o una padrina se’n va a l’altre barri, es perd una informació. Quan ja no hi hagi manera de pescar més informació d’aquest tipus oralment, s’haurà de recórrer al que hi ha escrit, però pel camí s’haurà perdut molta cosa.