El menyspreu dels mentiders

Durant el meu batxillerat a l'Institut Balmes de Barcelona vaig tenir dos professors destacats que recordo sovint: Eduard Valentí Fiol, de llatí, i Jaume Olives Canals, de grec. Eren dos professors magnífics que em van fascinar. Encara no sé per què no vaig acabar fent clàssiques en comptes de filosofia. Amb ells vaig aprendre, entre moltíssimes altres coses, la distinció entre el genitiu subjectiu i el genitiu objectiu. Així, l'expressió la moneda del rei tindrà un sentit diferent segons que el genitiu del rei sigui subjectiu o objectiu, perquè voldrà dir o bé la moneda que el rei té o bé la moneda que té el rei (com a imatge). Aquestes finors clàssiques són una pura delícia, perquè no són distincions ridícules sinó finors conceptuals. El títol de l'article d'avui (El menyspreu dels mentiders ) és un cas semblant: tant pot ser el menyspreu que els mentiders tenen envers tots els altres com també el menyspreu que tenen els altres envers els mentiders. De fet, acostumen a passar totes dues coses alhora, segurament encadenades l'una amb l'altra.

El procés sobiranista català s'ha convertit en un moment ideal per a les mentides i per als mentiders. Que et menteixin mirant-te als ulls i sense cap vergonya resulta extraordinàriament ofensiu. Et sents menystingut, maltractat. I la reacció natural -a mi em sembla absolutament natural- és la de menystenir i menysprear el mentider. Potser algun dia es publicarà una selecció -per no fer el volum massa gruixut- d'algunes grans mentides polítiques a l'Espanya contemporània.

És mentida que una Catalunya independent posi en perill el pagament de les pensions. Però es va a dir, precisament, als pensionistes, amb mentida i, per força, amb mala fe. Si el que ho diu s'ho cregués, voldria dir que no sap res de res. Llavors, no seria, pròpiament, culpable de mentida, però sí de no dir la veritat, perquè no estaria ben informat.

És mentida afirmar que, en cas de secessió, Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. I es diu amb una rotunditat i amb un desvergonyiment que fan tremolar, però no de por sinó d'indignació. La Unió no té previstos casos com el català o l'escocès, que serien l'escissió d'un estat ja membre, i que són diferents del cas de Txèquia i Eslovàquia, que es van separar quan cap dels dos no pertanyia a la Unió. En el nostre cas, l'única cosa que es pot dir és que ja es veurà què passa. Si es vol, es poden fer pronòstics, però haurien de ser pronòstics fonamentats i provisionals, ja que un cas així no es resoldrà fins que no es plantegi de manera oficial i definitiva.

Recordem què va passar amb l'Alemanya Oriental -que feia por als més sensibles per ser, diguem-ho així, comunista-, un país que -en un moviment invers a la secessió- va ser engolit, comprat, xuclat, per l'Alemanya de l'Oest i integrat ràpidament a la Unió amb gran satisfacció general. Cert, Europa reacciona segons les circumstàncies i les conveniències. Qualsevol doctrina general sobre la secessió és una invenció dels mentiders. ¿Com pot no interessar a Europa una Catalunya complidora, econòmicament fiable i democràticament impecable? ¿S'expulsaran d'Europa aquells que són europeus, que han demostrat el seu esperit europeu des de fa segles? ¿No és molt més europeista la nostra tradició que no pas la del "Que inventen ellos" o del " Santiago y cierra España "? En tot cas, haurem d'esperar que les raons s'imposin i que l'experiència històrica faci camí. Dir que és segur que Catalunya quedarà fora d'Europa és absurd, i que quedarà fora de la Unió, mentida. I dir que els que diem que és mentida, mentim, és mentida doble. La veritat: tanta mentida i tant mentider m'acaben provocant angúnia intel·lectual i menyspreu moral.

És mentida també afirmar que el sobiranisme és un caprici d'uns quants. Els fets canten: el moviment popular va agafar embranzida el 2009 a Arenys de Munt, va esclatar el 2010 amb la sentència del Constitucional espanyol contra un Estatut per cert ja molt esquifit i esquarterat, i ha anat fent via a tots els carrers i pobles de Catalunya. No entendre-ho és no entendre tampoc la història de Catalunya dels darrers cent cinquanta anys. Els mentiders compulsius arriben a dir, en el seu deliri, que Espanya existeix des de fa 500, 2.000 o 3.000 anys, passen en silenci la dictadura franquista que no condemnen, i presenten els catalans -si fóssim minoria, per què tants escarafalls?- com a gent ignorant i de bona fe, fàcil d'enredar. No, no ho som, i confio que la majoria no vulgui ser enredada amb més mentides.