Cossos i revolucions

Hi ha una transformació en marxa perquè les dones recuperem el nostre cos i la manera en la qual ens volem representar davant del món

Els nostres cossos, aquestes materialitats en les quals ens constituïm com a éssers humans, són molt més que matèria. Són discursos individuals, socials i simbòlics sobre qui som que condicionen i afecten la nostra posició en el món social. Deia un eminent teòric que no tenim cos, sinó que som cos. Així, els cossos, els nostres “jos visibles” (en paraules de Shilling), en una societat eminentment visual esdevenen una font de capital simbòlic no només pel que podem fer amb ells sinó també per com els presentem socialment. L’aparença del nostre cos i la seva distància més gran o més petita en relació amb els cànons normatius afecta tant la construcció del jo com les nostres relacions socials i té una lectura en termes de poder. El cos està travessat pel gènere, la sexualitat, l’etnicitat i la classe. De la presentació del cos inferim significats que hi tenen a veure. Que el cos es banalitzi no vol dir que sigui banal.

Fa molts anys que sabem que la pressió existent sobre els cossos de les dones és molt més gran que la que s’exerceix sobre els cossos dels homes. Totes les dones sabem quins són els elements de valoració del cos femení: cossos joves (malgrat l’edat), sense arrugues, sense flacciditat, prims i atractius (tal com el cànon i els mitjans defineixen l’atractiu). En un context heteropatriarcal, els homes han estat tradicionalment els espills en els quals les dones ens hem mirat per a aconseguir acceptació social, per a definir la sensualitat i la bellesa. Però també ens emmirallem en les dones que els mitjans ens presenten com a models (corporals) i acceptem acríticament l’existència del cànon de bellesa universal femenina que se’ns imposa.

Totes les dones coneixem els elements de valoració del cos femení: cossos joves (malgrat l’edat), sense arrugues, sense flacciditat i prims

Ara sembla que les coses estan canviant i comencem a produir nous discursos que són ràpidament difosos gràcies a les xarxes socials, on celebrities i dones anònimes publiquen el que podríem considerar “petites accions revolucionàries”. Començarem pels peus: recentment, una noia que havia comprat unes sabates d’una coneguda marca va fer servir les xarxes per a mostrar les ferides que les sabates li havien provocat. El seu apunt es va viralitzar ràpidament i va obtenir multitud de seguidores que es queixaven de les imposicions estètiques que sovint contravenen no només la comoditat sinó també la salut. Ja fa temps que actrius conegudes s’oposen al Photoshop (com ara Kate Winslet i Inma Cuesta) i ara comencen a protestar per l’obligació de portar talons impossibles: Kristen Stewart i Julia Roberts van protestar contra l’estricta normativa del Festival de Canes descalçant-se el mes de maig passat.

Però n’hi ha més. La vinculació del múscul i del pèl corporal amb la masculinitat és una important constant cultural. Tot i que també en els homes trobem senyals corporals de diversificació dels models ( spornosexuals, metrosexuals, dadbods, homes depilats, etc.), molt recentment s’ha fet viral un apunt que reivindica el pèl corporal femení -cosa que em recorda els feminismes dels setanta- desvinculant-lo de la brutícia, la manca de cura i la manca de feminitat.

Els homes han estat els espills en els quals les dones ens hem mirat per a aconseguir acceptació social, per a definir la sensualitat i la bellesa

No sé fins a quin punt les dones acabarem no depilant-nos (no deixaria de ser interessant analitzar aquest procés en relació amb la cada vegada més estesa depilació masculina), però el que sí que ha triomfat entre les dones és la reivindicació dels cabells blancs, tot i que tenir cura dels cabells blancs implica tanta dedicació o més que tenyir-se.

Altres senyals de canvi són la portada de primavera de la revista Sports Illustrated, amb models en banyador bastant menys primes que de costum, o les marques que s’allunyen de la talla 34 per les crítiques rebudes per les nefastes conseqüències que l’adoració de l’extrema primesa comporta. A les xarxes s’han estès els apunts de celebrities que volen recuperar el seu rostre i opten per mostrar-se sense maquillatge.

La utilització aquí del verb recuperar no és casual: totes aquestes accions, petites o grans, que les xarxes estenen i amplifiquen són part d’una transformació en marxa per a recuperar el nostre cos i la manera com ens volem representar davant del món. Aquestes accions no reivindiquen només la comoditat, sinó que evidencien la desigualtat i la discriminació envers les dones i tenen al darrere posicionaments polítics implícits o explícits; són actes de micropolítica corporal.

El fet que les celebrities comencin a pronunciar-se i que els mitjans informin d’apunts anònims que denuncien discriminacions corporals pot contribuir a la difusió i valoració de models corporals diversos i a la creació de discursos corporals múltiples que desbaratin el ja antic model (encara hegemònic) dels “cossos Danone”.

B. Enguix és antropòloga i professora de la UOC