PROJECT SYNDICATE

El Japó que deixa Shinzo Abe

Cap dels principals aspirants voldran suavitzar les posicions del país en política exterior

El fins ara primer ministre nipó, Shinzo Abe, va demanar disculpes en nom del Japó l'agost de 2015 pels danys infligits durant la Segona Guerra Mundial / CHRIS MCGRATH / GETTY

La sobtada dimissió de Shinzo Abe per motius de salut posa fi a l’etapa del primer ministre que més anys ha ostentat el càrrec al Japó. Abe, l’home d’estat nipó més internacionalment reconegut des del 1945, ha estat, entre altres coses, el líder mundial més aficionat a jugar a golf amb el president nord-americà Donald Trump.

Tot i marxar amb una economia encara feble, Abe ha fet del Japó un país més fort i autònom en matèria de defensa i política exterior. És probable que el seu successor doni continuïtat a aquesta via, la qual cosa és una bona notícia per als partidaris de la pau a l’Àsia oriental i, més genèricament, d’un ordre internacional basat en el respecte de les normes.

Estava previst que el mandat actual d’Abe finalitzés el setembre del 2021, però la seva popularitat havia caigut fins a mínims històrics. Per als líders polítics amb una llarga trajectòria que saben que s’acosta la fi de la seva carrera política, és preferible fixar ells mateixos les condicions de la pròpia marxa que no pas ser expulsats per rivals amb el punyal en alt.

Abe no ha pogut assolir la seva gran ambició: reformar la Constitució del Japó, del 1947, per suprimir-ne la famosa clàusula pacifista

Abe ha patit des de jove colitis ulcerosa, una malaltia debilitant que ja el va obligar a dimitir el 2007. Tot i això, amb l’ajornament dels Jocs de Tòquio a l’estiu vinent, costa de creure que hagi triat aquest moment per deixar el càrrec, llevat que també hagi sentit una pressió política considerable.

La pèrdua de popularitat d’Abe podria resultar sorprenent, atès que al Japó s’han registrat menys de 1.300 morts per covid-19 i una recessió menor que als Estats Units o la majoria de països europeus. Això no obstant, el govern d’Abe ha rebut crítiques per la seva comunicació erràtica i per una resposta econòmica a la pandèmia aparentment insensible al patiment de la població. A més, després de tants anys al poder, l’acumulació d’escàndols i el cansament de veure sempre les mateixes cares al capdavant del país han acabat passant-li factura.

D’altra banda, la decepció per l’estat de l’economia i el nivell de vida ha anat en augment. El programa econòmic de l’Abenomics, anunciat a so de bombo i platerets, ha consistit en una expansió monetària més ràpida, alguns estímuls fiscals i promeses de reformes estructurals per impulsar el creixement. El seus resultats, però, han estat escassos, especialment si tenim en compte que al capdavant hi ha hagut un líder que ha guanyat tres eleccions generals i ha gaudit durant molt de temps de majories parlamentàries sòlides.

L’Abenomics es va anunciar com un programa per superar la deflació, accelerar el creixement econòmic i, en una segona fase, incrementar la taxa de natalitat del Japó. Per bé que els preus han deixat de davallar, ja s’ha perdut l’esperança de tornar a una inflació moderada i un augment dels salaris. Si bé és cert que, entre el 2012 i la pandèmia actual, el creixement econòmic ha estat lleugerament superior al del decenni anterior, això s’ha degut principalment a l’absència de grans impactes de la magnitud de la crisi financera del 2008 o el terratrèmol i el tsunami del 2011. La taxa de creixement continua plana.

Per descomptat, el govern d’Abe ha emprès algunes petites reformes útils, com una limitació més estricta de les hores extraordinàries, que es podien prolongar fins a extrems perillosos. Tanmateix, els plans per emprendre reformes més profundes per incrementar la competència o bé no s’han materialitzat o bé han quedat bloquejats per interessos empresarials. Gairebé el 40% de la mà d’obra té contractes precaris a curt termini i, malgrat que més dones han accedit al mercat de treball, són molt poques les que han aconseguit obrir-se camí fins a càrrecs directius.

Abe tampoc no ha pogut assolir la seva gran ambició: reformar la Constitució del Japó, que data del 1947, per normalitzar les forces armades del país i suprimir-ne la famosa clàusula pacifista (l’article 9). L’opinió pública japonesa es continua oposant a aquest canvi i el Partit Liberal Demòcràtic (PLD) d’Abe ha establert les seves sòlides majories parlamentàries en coalició amb la formació budista de centre Komeito, d’arrels pacifistes. Per reformar la Constitució, cal disposar de majoria de dos terços a les dues cambres del Parlament i de majoria simple en un referèndum nacional, motiu pel qual Abe mai no ha pogut fer realitat el seu somni.

Pel que fa al seu llegat, a Abe se’l recordarà com un tradicionalista (en el sentit japonès). Al PLD, encapçala un col·lectiu de “nous conservadors” partidaris d’un estat fort, un lideratge central, els valors tradicionals i, principalment, una política exterior i de defensa més ferma i autònoma. Abe ha complert en relació amb aquestes prioritats.

El Japó ha negociat un acord bilateral de lliure comerç amb la Unió Europea i pròximament tancarà un acord paral·lel amb el Regne Unit

Per moments, ha cultivat una relació servilment propera amb Trump, però també ha intentat obtenir més autonomia per al Japó en àmbits com ara el comerç. El 2017 va encapçalar els esforços per salvar l’Acord d’Associació Transpacífic, que havia d’aglutinar 12 països, després que el govern de Trump se’n retirés. Així mateix, el Japó ha negociat un acord bilateral de lliure comerç amb la Unió Europea i pròximament tancarà un acord paral·lel amb el Regne Unit.

Abe també ha reforçat la relació del Japó amb l’Índia en matèria de defensa. Tot i així, la seva postura marcadament revisionista pel que fa a la història del Japó durant la Segona Guerra Mundial ha fet que les relacions amb Corea del Sud (el veí més proper i igualment aliat dels Estats Units en matèria de seguretat) registressin un nou mínim després del gir a l’esquerra de Seül.

Al PLD, fa mesos que ha començat la cursa encoberta entre els potencials successors d’Abe. Sigui com sigui, sembla clar que cap dels principals aspirants voldrà suavitzar les posicions del país en política exterior. En tot cas, competiran per presentar-se com a encara més durs en qüestions de seguretat: com a defensors d’incrementar la despesa militar, dotar-se de capacitat per llançar atacs preventius contra l’amenaça dels míssils nord-coreans o respondre amb més duresa a les incursions marítimes xineses al mar de la Xina Oriental.

D’ençà de la fi de l’ocupació nord-americana el 1952, cap primer ministre japonès ha pogut sospesar seriosament cap mena de ruptura amb Washington. Ara bé, percebent que els EUA han esdevingut un soci menys fiable i cooperatiu, en particular des que Trump és al poder, Abe ha preparat el terreny perquè el Japó adquireixi una veu més independent a mesura que construeix la seva pròpia xarxa de socis arreu del món. Aquesta estratègia ha vingut per quedar-se.

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Copyright Project Syndicate

Shinzo Abe, primer ministre japonès, dimiteix per problemes de salut