Els míssils que ens apunten

Quan era petita, els nens ens fèiem por i teníem llargues converses sobre la bomba H, no sols sobre el seu poder de destrucció milers de vegades el de la bomba d’Hiroshima, sinó també en relació als efectes que tindria sobre la gent que viuria més allunyada de l’explosió. Preferia que la bomba em caigués directament a sobre, per estalviar-me patiments, i m’alleujava pensar que, potser, com que hi havia una base nord-americana al puig Major -entre el 1959 i el 1993, durant la Guerra Freda, controlaven el gran radar a la muntanya més alta de Mallorca-, teníem molts punts perquè ens caigués un míssil a sobre.

Ho he recordat aquests dies sentint les amenaces de Vladímir Putin amb el seu míssil hipersònic Kinzhal, el que suposadament pot burlar l’escut antimíssils, i l’encara més aterridor Sarmat, amb capacitat de destruir un país sencer d’un sol llançament. De fet, ja fa anys que sabem que tots plegats tenen prou armament per destruir la Terra més de vint vegades; i que amb una ja n’hi hauria prou. El que és nou, ara, és que torna la por nuclear, ja que no és gaire tranquil·litzador l’aire de guerra freda 2.0 que s’ha instal·lat en la geopolítica mundial -espies enverinats inclosos- i encara menys el perfil psicopatològic dels líders mundials que tenen la potestat de prémer el botó.

Sembla un déjà-vu, una pantalla passada. Però si alguna cosa hem après aquest darrer any és que tot torna, des de la involució moral fins a la persecució ideològica. Per tant, també pot tornar la irracionalitat bèl·lica. Cap conquesta social està guanyada per sempre. De fet, cada generació sembla condemnada a tornar a repetir les mateixes lluites. I com més relaxació hi ha hagut en la defensa dels drets adquirits i els valors consensuats menys possibilitats hi ha d’assegurar que es mantinguin.

Fins i tot pot passar que la mateixa generació hagi de lluitar pel mateix en diferents moments de la seva vida. És el que està passant ara mateix amb les pensions. Molts dels joves antifranquistes que lluitaven pels seus drets socials i laborals als anys seixanta es troben ara que han de tornar a sortir al carrer per reclamar el dret a una pensió digna i una llibertat d’expressió i opinió que es pensava clarament conquerida fa anys. Els iaioflautes són la consciència d’una societat anestesiada i, sobretot, d’una esquerra que va assumir el discurs econòmic de la dreta sense resistència confiant que en tenia prou amb la seva -ara ja perduda- autoritat intel·lectual per redreçar els desviaments del camí cap a la societat del benestar.

Està més que estudiat i analitzat el que pot passar. Afortunadament, a la generació que va patir la guerra se li ha pogut oferir un cert benestar en la seva vellesa, però ara que es comencen a jubilar en massa les generacions del baby boom, molts del quals han cotitzat amb salaris millors, queda clar que l’actual sistema de pensions no ho resistirà. Han pagat, però, i exigeixen i exigiran el que els correspon. Per això, és fonamental que el debat sobre la reforma d’aquest sistema sigui profund, argumentat i transparent. Caldrà construir un nou contracte social que hauria de perdurar en el temps. Perquè, més enllà del tant per cent de pujada dels particulars, cal assumir també que col·lectivament haurem de fer front al manteniment dels molts serveis -des de residències fins a millores d’accessibilitat urbana- que requerirà aquesta allau de població envellida. Ens hauria de preocupar evitar carregar encara amb més obligacions els joves, actuals i futurs, per assegurar la bona relació intergeneracional.

Tinc poques esperances, de moment, que s’avanci per aquest camí. El món s’està escorant cap a la dreta més insolidària i em temo que en tenim per anys abans que es pugui redreçar cap a l’altre costat. De moment, pinten bastos a Catalunya, a Espanya, a Europa i al planeta Terra. Però ja no espero impotent, com de petita, que em caigui el míssil a sobre. Confio que tornarem a lluitar pel que ja es va lluitar, que des de les trinxeres d’avui seguirem mantenint la flama per recuperar el benestar que ja s’havia guanyat, i que aconseguirem parar de nou el feixisme bel·licós que ara omple el nostre horitzó.

Etiquetes