El discurs de Felip VI: l'error més greu de Rajoy

Els actes del rei no existeixen. Són actes del rei formalment. Materialment són actes del govern

Possiblement l'error més greu que va cometre Mariano Rajoy com a president del govern va ser permetre que el rei Felip VI es dirigís a la nació espanyola en els termes en què ho va fer el 3 d'octubre de l'any passat. Hauria d'haver-li prohibit expressament que ho fes i, en el cas que el rei hagués insistit a fer-ho, hauria d'haver presentat la dimissió. Un discurs com el del 3 d'octubre el rei únicament pot fer-lo com a discurs de la Corona en sessió conjunta del Congrés de Diputats i del Senat, en què quedi clar que el rei està llegint un discurs del govern de la nació. Aquesta és l'única manera en què el rei pot intervenir en una monarquia parlamentària. És obligació del president del govern, de l'anterior i del nou i del que vingui, impedir que el rei actuï fora del marc constitucional.

El rei no pot equivocar-se, perquè no pot corregir l'error. Una magistratura democràticament elegida sí que pot fer-ho i, de fet, és inevitable que s'equivoqui, perquè ha d'estar prenent decisions permanentment. Justament per això existeix el control parlamentari permanent, amb la possibilitat que s'activi la moció de censura en qualsevol moment de la legislatura i, en tot cas, al cap de quatre anys com a molt, el cos electoral decideix sobre la seva continuïtat o no en funció del judici que s'hagi format sobre els errors i encerts del president del govern.

Però el rei no pot, perquè és una magistratura hereditària. I el rei no té cap altra manera de no equivocar-se que no actuant. Per això els actes del rei han de ser ratificats pel president del govern o per algun ministre (articles 56.3 i 64.1 de la Constitució), que es fan responsables d'aquests actes (article 64.2). No tenen, en conseqüència, validesa sense aquest referendament (article 56.3), excepte en els supòsits que preveu l'article 65 de la Constitució (nomenament dels membres civils i militars de la seva Casa). Els actes del rei no existeixen. Només són actes del rei formalment. Materialment són actes del govern.

El desordre de les relacions del rei amb els poders polítics democràticament elegits no pot durar ni un minut més

El president del govern hauria d'haver pres la decisió, si ho hagués estimat convenient, que el rei es dirigís a la nació llegint el discurs redactat fins al més mínim detall per ell mateix i en un marc en el qual no resultés discutible que això és exactament el que estava fent el rei. Els ciutadans de Catalunya havien de saber que el discurs del rei era un discurs redactat pel president del govern, que el rei estava llegint.

Al meu entendre, també hauria sigut un error, perquè no vaig estar d'acord no només amb el fet que el rei intervingués sinó també amb el contingut de la seva intervenció. Però hauria sigut un error del govern i no del rei. La integració de Catalunya a l'Estat seguiria sent un problema de primer ordre, però no ho tindríem embolicat amb un altre que la Constitució ni tan sols preveu. I que té moltes derivades, com estem veient.

Ara, ja, de solució bona no n'hi ha. S'ha d'intentar no cometre més errors. I per això el primer que ha de fer el president del govern és deixar ben clar que únicament el govern i les Corts Generals parlen en nom de la nació i poden dirigir-se a la nació. El desordre de les relacions del rei amb els poders polítics democràticament elegits no pot durar ni un minut més. La "direcció de la política interior i exterior" la té atribuïda el govern de manera exclusiva i excloent. El rei no té res a dir ni a fer. O, més ben dit, ha de fer i dir el que el president del govern decideixi.

Això ha de quedar molt i molt clar, perquè els ciutadans de Catalunya i les seves autoritats democràtiques sàpiguen que el president del govern és el seu únic interlocutor. En això no hi ha d'haver ni la més mínima ambigüitat. Ja hi ha prou feina havent de corregir tot el que s'ha fet malament, per tots dos costats, perquè es mantingui la confusió sobre qui pot i qui no pot intervenir en les relacions entre Catalunya i l'Estat.

Ja tenim prou problemes amb el Tribunal Suprem.