Prima de risc educativa en màxims. I?

Vostès disculpin la impertinència, però facin la prova: dediquin més d'un minut a cavil·lar sobre com pot ser que catorze anys després d'haver assolit les "competències", havent estat gestionades 8 anys pel centreesquerra, 4 per la dreta i dos per la ultradreta, els resultats reals de l'alumnat segueixin sent catatònics. No hi posin sucre: tenim el triple de fracàs escolar que al País Basc i gairebé el doble que a Espanya. A la universitat s'hi matricula la meitat de l'alumnat que tocaria. Això en una regió europea que presumeix de ser rica gràcies a encimentar sense fre el país i omplir-lo tres mesos l'any de cada cop més clients salvatges de Ryanair.

Cada cert temps, els diferents governs fan bandera de les seves ocurrències sense millorar mai les oportunitats de formació de la que a societats nòrdiques com Finlàndia o el Canadà anomenen el tresor de la nació, la joventut. Ara toca l'"esforç i la qualitat" (mètode LOMQE) i el "trilingüisme" (recepta TIL), fet que situa la prima de risc educativa en màxims històrics. En realitat, quan passin els focs artificials és probable que la majoria dels nostres joves es trobin amb pitjors oportunitats de formació, amb un domini més precari de l'anglès i del català i no puguin pagar-se cap estudi superior. Perquè l'objectiu torna a ser merament ideològic: mantenir en estat d'assetjament permanent una escola pública considerada un focus de resistència a l'ordre neoliberal i un viver de fabricació de "catalanistes".

Però potser m'equivoco i no és l'alumnat que està en estat catatònic, sinó que la catatonia, una síndrome dels malalts esquizofrènics o maniacodepressius, retrata la nostra societat i, més específicament, la professió docent. Com és possible que tanta protesta segueixi tan mancada d'objectius en positiu per ajudar l'alumnat? Sense la LOMQE, el TIL i les retallades ZP, l'educació pública a Balears era xauxa? La realitat diu just el contrari: sent greus atemptats als drets educatius de la comunitat jove no són més que noves voltes de cargol per retallar les expectatives de futur dels nostres hereus. Ep, no pas les dels híperrics i dels rics, només les de la immensa majoria.

Fixem-nos en la resposta epidèrmica i compulsiva al TIL per part de sindicats i molts professionals. Com és possible que regalin a la ultradreta la imatge que, quan ells són dalt, es promou l'anglès, la "modernitat", perquè l'alternativa sembla ser tancar-se en una defensa "arcaica" del català rebutjant per principi que el sistema educatiu s'hagi d'obrir d'una manera decidida i planificada a una llengua d'ús internacional com és l'anglès? Pensant en un alumnat que viu en una regió de les més turistitzades i obertes a l'exterior de tot Europa, és clar. Té bemolls la cosa quan veus que a Catalunya mateix, amb governs sobiranistes, estan fent just el contrari. En aquest sentit, el Círculo Balear ja ha guanyat el "frame", fixa el "tema" de què tothom parla, per dir-ho amb George Lakoff, el reputat assessor d'Obama.

Hi ha alternatives? Potser no estaria de més donar rellevància a tres idees claus per sortir del pou negre. Davant la mediocritat, necessitem afavorir els centres que fan vertadera innovació pedagògica, exerceixen la seva autonomia amb projectes centrats en les necessitats dels joves i on hi ha docents compromesos. Cal una reforma democràtica urgent de la direcció dels centres per tal que hagin de guanyar-se el pa davant les famílies, l'alumnat i els i les docents en lloc de, simplement, obeir com xais el darrer toc de corneta de l'Administració. I caldria deixar de mirar-se el melic i fer aliances socials: l'educació ha de ser la segona prioritat comunitària després de la protecció per a les persones en atur i les famílies en precarietat a causa de la crisi neoliberal que amenaça amb la ruïna del poc estat del benestar que coneixem. Donar prioritat als joves i a l'educació és incompatible amb la impunitat per a la pirateria bancària i amb l'endeutament públic per tapar-ne els forats. És hora de posar fi al terrorisme neoliberal contra l'educació pública i el benestar de la majoria. Amb nivells de prima de risc molt més baixos, sistemes educatius com Catalunya, el Canadà o Finlàndia van ser rescatats pels mestres, les famílies i la societat. Ho sé, somnio truites, això és Balears, el Paradís. Com deia Frida Kahlo, per molt que intenti ofegar les meves penes en alcohol, elles sembla que hagin après a nedar. Llàstima.