CRÍTICA TV

Humor contra la comèdia

A Netflix trobareu Nanette, l’espectacle de la monologuista australiana Hannah Gadsby. No és comèdia. És humor contra la comèdia. I, tot i que en algun moment riureu, és molt possible que acabeu l’espectacle plorant. Perquè Gadsby també ho fa: la ràbia se l’emporta i notes que els ulls se li humitegen i les parpelles envermelleixen.

El monòleg comença com molts altres, donant-nos context sobre la seva vida. És una lesbiana a qui sovint confonen amb un home. I t’explica anècdotes que fan riure. Però ella va néixer a Tasmània, on l’homosexualitat va ser delicte fins al 1997. Per tant, va créixer en una societat que va aconseguir que fins i tot s’odiés a ella mateixa.

Després del primer quart d’hora de somriures hi ha un primer gir sorprenent: “M’he estat qüestionant tot això de la comèdia. Ja no m’hi trobo còmoda. [...] He basat la meva carrera a burlar-me de mi mateixa. Aquest és l’humor que em caracteritza. I ja no vull fer-ho més. Perquè, ¿enteneu el que significa l’autoburla quan ve d’algú que la seva existència ja és de per si marginal? No és humilitat: és humiliació. Em menyspreo a mi mateixa pel fet de parlar, pel fet de demanar permís per parlar. I senzillament ja no ho faré més. No m’ho faré més a mi mateixa ni a ningú que s’identifiqui amb mi. I si això implica la fi de la meva carrera, doncs... que així sigui”.

I a partir d’aquí, en un joc molt hàbil per crear tensions i, sobretot, per explicar com es construeixen aquestes tensions, Gadsby ens parla de com ha arribat a aquest punt. Té la sensació que amb l’acudit, amb els remats humorístics, només ha explicat una part de la seva història. I s’ha fet mal a ella mateixa. Perquè per fer humor s’ha de crear tensió i la tensió alimenta el trauma. Amb Nanette (el títol de l’espectacle és el menys important) posa l’audiència davant d’una història devastadora. És un relat tan cru que carrega contra el mal que pot arribar a fer la comèdia quan continues amagant la part més dolorosa i real de la història: aquella que no té cabuda en un acudit.

Amb habilitat, la humorista sap descarregar tensió al drama a través de pinzellades sobre grans artistes de la història de l’art i d’anècdotes en primera persona de mansplaining que, més endavant, serviran de mirall. El monòleg és rodó, perfectament cosit, sense cap fil penjant. Tot té una explicació. Gadsby dispara tan fort que ens fa partícips del seu dolor d’una manera tan descarnada, tan directa, que et deixa devastat. Nanette esdevé tràgic. És un clam ple de ràbia i dolor. Un intent gairebé desesperat per mirar de guarir-se i demanar ajuda. Vol sentir-se menys sola. “El riure no és la medicina. El que cura és explicar la història”, diu una Gadsby esgotada. És un monòleg que no serveix per riure sinó per ser més sensibles al dolor dels altres.

Etiquetes