Publicitat
Publicitat

Laia Talarn: "No miraré els Jocs. Em farà mal veure-hi judokes que he derrotat"

L’últim campionat continental va apartar aquesta judoka de les primeres 14 posicions del rànquing que garantien plaça olímpica

Un grapat de punts impedirà a la judoka Laia Talarn complir el seu somni de participar en uns Jocs Olímpics, després de més de quatre anys de preparació i viatges per intentar ser a Rio. L’últim campionat continental va apartar-la de les primeres 14 posicions del rànquing que garantien plaça olímpica i va fer impossible la remuntada. És l’altra cara dels Jocs. Talarn no amaga la decepció ni dissimula la ràbia amb què ignorarà la lluita per les medalles al Brasil. Ho farà per sobreviure i per mirar de recuperar les energies per tornar-ho a intentar a Tòquio. O potser no.

Com estàs paint la situació?

És dur, no estan sent setmanes fàcils però ja sabia quines eren les normes al començament del repte. Però estic orgullosa del que he fet. Feia molts anys que no hi havia una judoka catalana tan a prop dels Jocs. A diferència d’altres esports, el judo no té una estructura d’alt rendiment, no hi ha un camí traçat tan clar, hem funcionat a base d’encert-error per millorar. La diferència de nivell entre el campionat d’Espanya i qualsevol d’internacional és increïble. He perdut molts primers combats a fora, perquè et toca una cap de sèrie i tu vas a la guerra amb tira-xines.

"Que les aspiracions d’un aspirant a olímpic depenguin dels seus estalvis no és just"

Laia Talarn Judoka

¿El repte és reduir aquesta distància de cara a Tòquio 2020?

No ho sé, ara necessito descansar i veure si em val la pena tornar-ho a intentar perquè és realment dur. No miraré ni els Jocs perquè em farà mal veure-hi judokes que he derrotat. Vull desconnectar i ja ho veurem. L’esforç que em suposa és molt alt i econòmicament és insostenible, tot i que havia aconseguit el patrocini del gimnàs Duet Fit. Però que les aspiracions d’un aspirant a olímpic depenguin dels seus estalvis no és just. Tot i que si m’ho miro amb fredor i veig que m’he quedat a les portes i que potser millorant quatre cosetes puc fer el salt...

Perquè el somni olímpic sempre hi és.

Sí, imaginar-me a Rio era una motivació increïble! Vaig ser a Londres d’espectadora i vaig ajudar una judoka a preparar-se per a aquells Jocs el 2012. Se’m posava la pell de gallina mentre veia com els penjaven les medalles a les judokes del meu pes. He tingut aquella sensació molt present, sobretot quan veia que la cosa no estava anant del tot bé.

¿Aquests són els moments més complicats del teu dia a dia?

És que el camí ha sigut difícil. Per preparar uns Jocs s’ha de tenir una estructura i a Espanya hi ha moltes coses a millorar en judo. El que passa és que, com que van sortint judokes amb possibilitats reals de medalla, sembla que tot estigui bé. Sovint viatgem sols, l’únic CAR especialitzat és a Madrid i tot es confia a la feina dels clubs, no com en altres països, que treballen com a equip nacional. Jo faig dues sessions, una al matí al gimnàs i després a la tarda, de tècnica de judo. M’entreno al club (Escolàpies Llúria) amb un grup, i sí, hi ha molta gent que m’ajuda, però no és el mateix que estar cada dia amb vuit judokes més que lluiten pel mateix que tu. En alguns moments m’he sentit sola. Però és el que tenim, i amb això ho he intentat al 100%.

D’on et ve això de fer judo?

Em vaig canviar d’escola quan anava a sisè de primària i a les Escolàpies hi havia un dels millors equips de judo de Catalunya. Però tampoc hi vaig tenir traça des del principi, no era una cosa d’aquelles que dius que és talent natural. De fet, ho vaig voler deixar per posar-me a jugar a futbol. No tinc una màgia especial per fer judo, tot ha vingut a base de treballar i n’estic molt orgullosa.

I què t’entusiasma d’aquest esport?

És molt dur però alhora és molt divertit. Tots ens hem barallat amb el nostre germà o germana, i el fet de barallar-se amb unes normes el fa addictiu, sobretot perquè mai arribes a saber-ho tot, sempre pots aprendre alguna cosa nova. A més, genera una cohesió en els grups d’entrenament que és molt forta. A mi m’ha ajudat a concentrar-me, a optimitzar el meu temps, a exigir-me.

"Que aquest camí hagi sigut difícil m'ha fet més forta. He tingut la capacitat de continuar-ho intentant cada dia amb il·lusió".

Laia Talarn Judoka

¿N’has tret més coses positives o negatives, d’aquest camí cap a Rio?

Que aquest camí hagi sigut difícil m’ha fet més forta, he après molt, sobretot de mi. Quan jo deixi de fer judo crec que estaré més preparada per a la vida que un esportista a qui li hagin posat tot fàcil des de l’inici. Al final he estat quatre anys perseguint un objectiu, amb moments molt bons i també molt dolents, però he tingut la capacitat de continuar-ho intentant cada dia amb il·lusió.

Històries de superació esportiva