Camins de França

L'esllavissada del Pas ha posat de manifest una de les fragilitats congènites del país

Les comunicacions amb l'Arieja arrosseguen el pesat llast de la història. Preguntin-ho  si no  als patricis Anton Fiter i Antoni Puig que al Manual digest i al  Politar  andorrà, respectivament, insinuen sobre la necessitat de no tenir els camins dels ports en gaire bon estat. Addueixen obscures raons de ' contrapolítica ', i deixen entreveure que aquesta era una norma no escrita del regiment del país i que es transmetia de pares a fills. En ple segle XVIII era una posició  lògica : per als exèrcits borbònics del nord i per als exèrcits borbònics del sud era una temptació molt gran travessar Andorra per fer la punyeta als veïns i enemics recalcitrants. Amb els passos de muntanya sota mínims, les tropes s'ho havien de pensar dues vegades. Però això era abans, i sovint oblidem que el primer vehicle (conduït pels  monsieurs   Gomma  i  Builles ) que va entrar en terra andorrana va sortir de l'Hospitalet i va arribar —quan encara no hi havia carretera digna d'aquest nom— fins a Soldeu, passant pel Port. D'això en fa més d'un segle: l'agost del 1913. Ara l'esllavissada del Pas ha posat de manifest una de les fragilitats congènites del país. És un equilibri difícil, entre sobirania i geopolítica. L'autarquia ja és impossible i el pes del país és el que és. Ni es pot estirar més el braç que la màniga ni la  RN  22 és una carretera qualsevol. La legislatura que avui comença té una primera crisi per resoldre.