Publicitat
Publicitat

Deixem-los marxar

Quin sentit té mantenir amb vida una persona que ha deixat de viure?

Des de fora el passadís se senten dues veus de dona. Una és calmada i aguda. Té un to fluid i sembla que faci una dissertació de com està construït el sostre de les golfes d’una antiga masia. Enumera les bigues una a una i s’atura un moment quan els seus ulls veuen, en l’al·lucinació que ja és més real que la realitat, el punt on la fusta deixa pas a una finestra que s’obre a un paisatge d’hectàrees de cultiu. L’altra veu ve i va. És molt més seca, gairebé tallant. Produeix sons inintel·ligibles que dispara a batzegades. Quan ho fa, la descripció de la masia de l’altra dona passa a ser un murmuri llunyà.

Les dues dones són en una habitació d’una residència geriàtrica al bell mig de Barcelona. Fa uns mesos que hi són, però no tenen pas la mateixa edat. La dona que repeteix un cop i un altre la composició de les golfes de la masia té més de 75 anys. Obre molt la boca al parlar i les mans busquen un suport que mai aconsegueix en l’aire dens de l’habitació. La que crida corrues d’onomatopeies sense sentit just acaba de fer seixanta-sis anys. En fa més de deu que pateix Alzheimer i durant els últims cinc anys el seu estat ha passat de ser controlable i suportable -tant per ella com pels que l’envolten- a ser crític.

Cap de les dues reconeix ja als seus éssers estimats. Ells tampoc reconeixen en la imatge que veuen estirada en un llit el record de les grans persones que van ser. Els familiars de la dona que etziba paraules com armes llancívoles poc afilades no es fan creus del que veuen. La recorden jovial, solucionant problemes que els altres no sabien que existien amb quatre idees bàsiques de les quals en treia una solució magistral digna de ser mencionada en els annals de la història. Les germanes la recorden animant dinars familiars que sense la seva figura haguessin estat durs de suportar. Els nebots encara la veuen estirada en una hamaca d’un càmping fumant i educant-los d’una manera antagònica a com ho feien a casa seva. El company de trajecte, entre àpat i àpat, no li deixa anar la mà. El seu tacte permet evitar esborrar els records que van construir junts.

Només en sortir d’allà una idea creua els caps de tots ells. Quin dret té la vida a tractar-la així? Quin sentit té mantenir amb vida una persona que ha deixat de viure? Com pot ser que, en un moment de la història on els humans podem fer gairebé tot el que ens plantegem, no sigui el més corrent deixar marxar algú que ja no és aquí?

Etiquetes