Dijous Sant

Des de fa uns anys la processó del Sant Enterrament viu moments d’esplendor, després d’haver passat per un període d’un cert esllanguiment

ALBERT VILLARÓ
ALBERT VILLARÓ

Fa pocs dies, un col·lega de la premsa amiga em va trucar per demanar-me algunes impressions improvisades sobre les particularitats de la religiositat andorrana, a les portes de la Pasqua. Reconec que d’entrada la seva petició em va descol·locar, perquè no crec que la religiositat andorrana –si és que tal cosa té entitat pròpia i definida– sigui essencialment gaire diferent de la dels veïns immediats: un 'collage' difícil de definir, format per un vernís de fe veritable, un coixí de tradicions ancestrals i un còmode conformisme. Però la pregunta va servir per reflexionar sobre el gir copernicà que ha experimentat la cultura religiosa, sobre les manifestacions visibles de la devoció, que aquestes sí que són evidents i mensurables. Quan servidor era petit i vivia a la Seu, la Setmana Santa era una celebració més aviat barroca, fosca i recargolada, la culminació d’una quaresma real, feta a còpia de dejunis, bacallans, viacrucis i abstinències. La ràdio era un desert hertzià, amb 'saetas' i corals. Tal dia com avui, Dijous Sant, anàvem a visitar els monuments que hi havia a totes les esglésies de la ciutat –i qui se’n recorda, ara, de fer la preceptiva visita als monuments? I, tanmateix, la brasa barroca continua ben viva, però a la seva manera: des de fa uns anys la processó del Sant Enterrament viu moments d’esplendor, després d’haver passat per un període d’un cert esllanguiment. Potser és que hem substituït l’ofec per l’aparador.