L’encarnació

Som animals de costums, ens tranquil·litzen les rutines i sense el confort de la cosa sabuda i trepitjada, potser ens sentiríem insegurs o atabalats

Arriba el Cap d’Any, carregat, com sempre, d’una rèmora de tòpics i tradicions que riu-te’n tu del famós dia de la marmota. Els resums de l’any, les llistes d’imprescindibles, les calcetes vermelles, les curses de Sant Silvestre, els 'raïms', els salts de Garmisch-Partenkircher, la marxa Radetzky, la competició absurda per conèixer els primers nadons de l’any i tota l’avorrible litúrgia associada.

És així i fóra insensat lluitar-hi en contra amb altres armes que no siguin les de la resignació i la indiferència. Som animals de costums, ens tranquil·litzen les rutines i sense el confort de la cosa sabuda i trepitjada, potser ens sentiríem insegurs o atabalats. Això no treu que alguns esperits nostàlgics, com ara el meu, enyorin els temps llunyans en què l’any no s’acabava el trenta-u de desembre, que és una convenció com qualsevol altra, ans el vint-i-quatre de març, vigília de l’Encarnació, festa que s’esqueia, com la saviesa obstètrica aconsella, nou mesos justos abans de Nadal i coincidia, oh meravella, amb l’equinocci de primavera.

Cert és que aquesta cronopràctica tan original, estesa arreu de la Cristiandat, va ser anul·lada aquí el 1350, per situar-la l’u de gener (tot i que en moltes zones d'Europa va allargar-se fins a mitjan segle XVIII). Però tant és. Pensar-hi una estoneta i fantasiejar amb la seva reivindicació no farà mal a ningú. Com que tampoc no en trauríem res d’allargar aquest any agònic vuitanta-quatre dies més, ja ens està bé i no en farem cap més escarafall fora de to. Per tant, doncs, que passin vostès una molt bona revetlla i tinguin un venturós any 2016.