Llistes

Des de fa uns dies, el país bull amb una gran passió per fer les seves llistes. S’han de fer equilibris, negociacions, intentar acontentar sectors sense que se n’enfadin d’altres, provar d’aconseguir l’òptim de la paritat, complir els peatges de la territorialitat i les herències

 

Ens agraden molt, les llistes. Els humans tenim una passió per ordenar, per relacionar. És, potser, la manera més senzilla i alhora completa que tenim per endreçar la nostra percepció de la realitat, que té una tendència a la complexitat, al caos i a l’entropia. Al segle XVIII, Carl von Linné va contribuir decisivament a entendre la natura començant a classificar-la amb criteris científics. Ara, després de segles d’esforços per endreçar el món, les llistes són de perfil més baix, més lleugeres, potser més inconsistents. Els cent llocs que hem de visitar abans de morir, els cinc-cents discos més decisius del rock, les deu aranyes més perilloses, coses com ara aquestes.

Però des de fa uns dies, el país bull amb una gran passió per fer les seves llistes. S’han de fer equilibris, negociacions, intentar acontentar sectors sense que se n’enfadin d’altres, provar d’aconseguir l’òptim de la paritat, complir els peatges de la territorialitat i les herències. És un ball que, si el poguéssim contemplar des d’una certa alçada, ens semblaria allò que fan els equilibristes xinesos quan fan rodar, a la punta d’una canya, una dotzena de plats, sense que se’ls en caigui cap. A partir del termini legal en què les llistes, per força, hauran de ser fixades, aquest cafarnaüm trepidant donarà pas a l’hora de la veritat. Els romans tenien la imatge dels daus que, un cop llençats, volen i, abans no toquen a terra, porten inscrit el seu destí futur en les forces de la física. Alea iacta est.