Prenem un cafè?

És cert que tenim un greu problema a Andorra amb l'ús del català

Són les 6 de la tarda, moltes oficines acaben de tancar, alguns treballadors han sortit abans per conciliar la vida familiar i van a buscar els nens a l'escola. D'altres, en canvi, han de continuar treballant fins a tancar els comerços.

Jo soc autònom, per tant, generalment em quedo fins més tard per tancar projectes i pressupostos, però avui decideixo sortir i prendre un cafè.

M'assec en una cafeteria i observo el meu entorn, en una taula hi veig dues àvies parlant dels temps passats i dels que acaben de passar a millor vida, suposo que llegir les esqueles deu ser una distracció quan et fas gran.

En una altra, una parella acompanyada dels seus fills. Estan berenant uns croissants; penso que els haurien d'acostumar a menjar entrepans en lloc de brioixeria, però estan amb els pares i riuen, això ja és un consol.

Dues taules més al fons hi veig quatre joves amb les motxilles a terra. Tres d'ells, una noia i dos nois, estan mirant el mòbil, la quarta mira d'establir conversa sense gaire èxit. La pobra noia acabarà agafant el mòbil per no quedar-se fora de lloc.

El cambrer arriba i em demana què vull prendre, ho fa en castellà, suposo que per costum. Li responc en català i ell hi torna en castellà. Com molta altra gent no faré cap reclamació i, encara menys, em posaré tossut, però continuo en català. La veritat és que és prou simpàtic, per tant, no m'hi discutiré.

La dona que està a la caixa, en canvi, no sembla tan simpàtica i no respon ni amb gràcies ni dient hola. Això si, també parla castellà. És cert que tenim un greu problema a Andorra amb l'ús del català.

Això em fa imaginar què deuen pensar els turistes espanyols quan venen a visitar-nos. D'una part, es deuen sentir còmodes per utilitzar la seva llengua però, d'una altra, és com si no sortissin del seu país, com si Andorra fos una extensió del país veí.

En canvi, el català catalanista, me l'imagino emprenyat i pensant que si Andorra, sent independent, no és capaç d'utilitzar la seva llengua com Déu mana, quina independència pot tenir.

En aquest sentit, soc dels que defenso l'ús del català com a llengua prioritària i animaria que tothom l'utilitzi, com a mínim, d'entrada. Després, ja ens adaptarem a l'idioma del nostre client, que per això a Andorra som uns privilegiats per parlar quatre llengües qui més qui menys.

Soc dels que pren el cafè amb llet freda, ja que així no em cremo i puc anar més ràpid. Me l'acabo, m'aixeco i vaig directament a la caixa. La senyora m'atén en castellà i li responc en català, aquest cop ella canvia de llengua, això si, el seu caràcter no varia, ni hola ni adeu, què hi farem.

De tornada a l'oficina reflexiono sobre aquests 20 minuts de repòs. D'una part, penso que les bones amistats poden durar anys, i que per fer-se vell no vol dir quedar-se a casa. D'una altra, crec que hauríem d'estudiar la possibilitat d'implementar el teletreball a les empreses perquè els pares puguin estar més temps amb els seus fills, i potser revisar l'horari comercial com fan altres països perquè els nens necessiten veure els pares més enllà de dues hores al dia.

Soc partidari d'ensenyar com funcionen les noves tecnologies des de ben petits, però prohibiria els telèfons mòbils a les escoles, i m'agradaria que els pares siguin menys controladors (o com a mínim aquesta és l'excusa per donar mòbils als seus fills) i que endarrereixin l'edat en què els joves tenen accés al telèfon propi.

Finalment, que feliç seria parlant sis o més llengües, però mai oblidaré que la llengua que m'ha vist néixer és el català i que la seva musicalitat, expressió i diversitat de llenguatge fan que per mi sigui una llengua meravellosa.

Prenem un cafè?