El gran dictador

Com que per prescripció facultativa no puc fer anar un teclat durant una setmana, que serà de reflexió i penitència, no he tingut altre remei que dictar aquest article a una màquina. És una sensació estranya, i sort en tenim que la tècnica de dictat és prodigiosa i recull i interpreta les paraules amb una gran precisió (tot i que encara no té el do papal de la infal·libilitat). Però no deixa de ser com un intermediari, un mecanisme addicional i incòmode, però que funciona prou bé.

Ara parles a un telèfon i allò que dius t'apareix transliterat a la pantalla, després de vés a saber quin recorregut físic i digital han fet les teves paraules. Abans, dictaves a humans, que feien d'amanuenses i de còmplices, i segur que s'implicaven emocionalment en la feina. Hi ha hagut grans obres que han estat dictades —sobretot perquè els autors eren cecs: el 'Lost Paradise', de Milton, i tota la producció última de Jorge Luis Borges, quan va perdre definitivament la visió. D'altres dictaven perquè els feia mandra l'acte físic d'escriure i es podien permetre una secretària: em ve a la memòria el cas de Nèstor Luján, per exemple. I músics també: recordem el Mozart moribund dictant els darrers compassos del 'Rèquiem' a Joseph von Eybler, o al vell Bach, operat de cataractes pel destraler cirurgià Smith, dictant al seu gendre, 'Altnikol el darrer coral, BWV 668b': "Comparec davant del teu tron". Bé. Ara és tot molt més senzill i, sobretot, intranscendent: una lleu lesió provoca una rastellera de divagacions vagaroses. L'estiu ja les té, aquestes coses.