Publicitat
Publicitat

BALANÇ DE LONDRES 2012

Els Jocs alimenten el patriotisme britànic i Gordon Brown ataca l'independentisme escocès

Exaltació British

Què faran els britànics per viure una segona part de l'èxtasi olímpic?

Durant les últimes dues setmanes, el Regne Unit s'ha acostumat a una dieta diària d'admiració al seu èxit, d'aplaudiments a les excel·lents gestes d'enorme destresa, de redescobrir un sentit de possibilitat que havia estat silenciat.

Massa sovint, en el passat, els britànics s'havien enganyat a ells mateixos sobre les seves perspectives d'èxits esportius, per acabar veient com els seus herois queien davant els veritables desafiaments.

Però, contra totes les queixes rondinaires que els van precedir, els Jocs Olímpics han reemplaçat aquesta ambigüitat amb 29 medalles d'or, superades només pels Estats Units i la Xina, com si l'estat hagués sigut beneït amb el que el defensor victorià de la voluntat individual i l'autosuperació, Samuel Smiles, anomenava "el do dels miracles".

La resposta simple a la pregunta sobre com continuar amb aquestes sensacions és que l'atenció del Regne Unit se centrarà en els Paralímpics a finals de mes. Però el llegat d'aquests Jocs Olímpics podria basar-se en alguna cosa menys ponderable, un sentit més fi sobre un estat rellançat en un moment d'estancament econòmic.

Patriotisme inclusiu

La majoria de les terres tendeixen a veure els Jocs a través del seu propi prisma patriòtic, i el Regne Unit no és una excepció: es fixa obsessivament en els seus triomfs -tot i que no ha arribat a excloure els grans moments esportius brindats per estrangers com Usain Bolt de Jamaica, entre d'altres-. Però tingueu en compte només alguns auguris.

Els Jocs s'han celebrat gairebé un any després dels disturbis i saqueigs que es van estendre des de Londres fins a altres ciutats britàniques, que van escandalitzar el país amb la visió d'una societat amb una cobdícia que va acabar creant una subclasse impulsada per la violència, l'enveja i l'alienació.

"Evidentment, la davallada arribarà, va escriure Suzanne Moore en la seva columna al rotatiu britànic The Guardian . "Però ens hem vist durant un temps il·luminats per la nostra millor llum: brillant i feliç, formant part d'alguna cosa més gran que tots nosaltres". "Som aquí, tots junts, només durant una estona", afegia.

Quins han estat els punts àlgids en el camí? Per començar, potser, la cerimònia d'obertura, una celebració d'una terra a gust amb el seu passat i el seu present. Però després, durant les curses de 10.000 metres masculina i 5.000 metres femenina, quan Mo Farah, que va arribar al Regne Unit provinent de Somàlia quan era un nen, va tocar l'or dues vegades i es va embolicar amb la bandera unitària, alguna cosa més va cristal·litzar en aquests Jocs.

Cert, algunes de les competicions -la doma de cavalls de luxe, per exemple- han estat durant molt temps domini d'una minoria. Però hi havia veus d'un Regne Unit diferent.

La cavalcada de guanyadors incloïa la néta de la reina, Zara Phillips, però també va oferir un espectre de tons de pell i un popurri de patrons de parla -els accents que mostren l'origen i, en gran mesura, l'educació i la classe.

I qui era que parlava? Les "noies d'or", com se les va anomenar, incloïen Nicola Adams, una negra pes ploma de 29 anys del nord d'Anglaterra que va convertir-se en la primera dona britànica a guanyar l'or en boxa, i així retornava l'equilibri de gènere, almenys al podi dels vencedors.

La bandera sota la qual els atletes van lluitar per la glòria parlava d'un ampli sentit d'inclusió. El Regne Unit sovint competeix internacionalment amb equips separats segons les seves parts. Però els Jocs van donar una oportunitat al Regne Unit per recórrer a àmplies reserves de talent.

"La Union Jack ha estat rescatada de les antigues connotacions d'imperi desaparegut i s'ha convertit en un símbol vibrant i colorit de la identitat britànica", va dir el diari The Independent en un editorial suggerint que l'augment del patriotisme al país -que ha engolit atletes com Andy Murray (l'escocès que va emportar-se l'or en el tenis individual masculí)- podria ofegar temporalment el clam separatista escocès.

Jocs Olímpics i independència

L'ex primer ministre britànic Gordon Brown va aprofitar ahir justament l'exemple de l'èxit olímpic per oposar-se a la independència d'Escòcia.

"Dels Jocs Olímpics he après que quan unim i compartim recursos pel bé comú el benefici és molt més gran que el que hauríem obtingut si només haguéssim afegit la suma de les parts", va dir Brown a Edimburg durant el Festival Internacional del Llibre de la capital escocesa.

El nivell de vida dels escocesos és un 4% pitjor que la mitjana dels anglesos, va dir l' expremier , que va defensar el "contrast" entre aquesta situació i la de, per exemple, els Estats Units i Mèxic, aquests últims estan "tres vegades pitjor" que els primers.

Un assessor d'Alex Salmond, el primer ministre escocès, va dir que les referències del premier estaven "absolutament fora de lloc". "No sé on vol anar a parar, no té res a veure amb el futur d'Escòcia. ¿Està dient que Mèxic s'hauria d'unir als Estats Units?", es preguntava l'assessor del líder escocès que vol fer un referèndum sobre la independència.