Publicitat
Publicitat

ITÀLIA

Renzi força el cessament de l’alcalde de Roma

Cau el polític que volia acabar amb la corrupció pels recels del PD i el Vaticà

Un marcià fa aterrar la nau a Roma i és acollit amb fervor: “La joia, la curiositat es barregen en tothom a una esperança”, la que “tot canviarà”. Pocs mesos després, però, l’idil·li s’acaba i els romans fan botifarra a l’extraterrestre, sense cap altre motiu aparent que la inconsistència de l’afecte cap a un nouvingut incapaç de comunicar-se amb ells.

L’escriptor Ennio Flaiano, originari dels Abruços i romà d’adopció, és famós per ser el guionista de Fellini i per haver retratat la capital italiana amb una traça difícil d’igualar. Ara el seu conte Un marcià a Roma, escrit als 50, s’ha convertit en una metàfora aplicable al drama que viu la ciutat des que fa uns mesos el primer ministre, Matteo Renzi, es va convèncer que l’alcalde de la capital i coreligionari seu, Ignazio Marino, s’havia fet massa impopular i li feia nosa. Com en tota batalla de poder romana, també el Vaticà hi ha jugat un paper: el mateix papa Francesc ha girat l’esquena a Marino.

L’alcalde, de 60 anys, cirurgià i senador pel Partit Demòcrata (PD) des del 2006, va ser foragitat ahir del càrrec pel seu propi partit. Els 19 consellers del PD van dimitir, juntament amb set consellers més de l’oposició municipal. La llei diu que si 25 consellers dimiteixen en bloc, el govern es desfà.

De salvador a destorb

Marino, nascut a Gènova però des dels 14 anys establert a Roma, va ser acollit com un salvador el juny del 2013. La capital vivia una crisi política. Ja s’entreveia el que uns mesos després va saltar a la llum: una bona colla de regidors municipals, tant de la dreta com del PD, estaven sent subornats des de feia anys i haurien permès que serveis bàsics fossin controlats per mafiosos. Molts veien en Marino l’única esperança de convertir una urbs caòtica, bruta, mafiosa i indòmita en una ciutat eficient, transparent i neta.

Però els romans van atabalar-se per les incomoditats dels canvis quan el cirurgià va treure el bisturí, i els poders fàctics de la ciutat es van sentir desbancats. I Marino no va saber fer pedagogia. Un emblema d’això va ser l’anunci de tancar a la circulació la via que travessa els fòrums imperials. Aquests vestigis romans són víctimes de la contaminació dels cotxes, i el mateix Coliseu cau a trossos per les vibracions de busos i camions. Malgrat tot, per allà circulen milers de romans.

Marino també va trobar immenses resistències quan va intentar acabar amb la ineficiència de les empreses de neteja i de transport municipals, que donen feina a molta gent. I l’alcalde va desafiar obertament el Vaticà quan va inscriure, en una cerimònia multitudinària, els matrimonis de gais que s’havien casat a l’estranger.

La creixent impopularitat de Marino va fer perdre la paciència a Renzi, que, tot i ser del mateix partit, sap picar l’ullet als votants de la dreta i, a més, és un animalpolític. La premsa afí va engegar campanyes de denúncia per la brutícia i la deixadesa de la ciutat, que eren ben anteriors a l’alcalde. I el mateix Marino va quedar atrapat a la xarxa de transparència que ell mateix havia teixit. El genovès va decidir que calia justificar amb el tiquet cada mínima despesa municipal, i es va trobar que els seus mateixos secretaris no ho havien anat fent amb ell i cometien errors en mirar de solucionar el caos. La premsa va difondre sospites sobre presumptes dinars privats de Marino pagats amb la targeta de crèdit municipal i l’alcalde, sense una comptabilitat al dia, va justificar-se amb versions contradictòries.

Quan ja es veia venir que seria investigat, Marino va anunciar la dimissió el 12 d’octubre, però la va retirar dijous. Ahir el PD de Renzi en va forçar la sortida amb una dimissió en bloc de consellers.