Publicitat
Publicitat

CRISIS HUMANITÀRIES

20 milions de desplaçats per desastres naturals

Les concentracions urbanes i el canvi climàtic fan més vulnerables milions de persones

Els desastres naturals han obligat 19,3 milions de persones en un centenar de països a deixar casa seva només l’any passat. Segons dades del Centre de Monitoratge de Desplaçament Intern (IDMC, per les sigles en anglès), 9 de cada 10 es van veure afectades per fenòmens climatològics extrems, com ara sequeres, huracans i inundacions, mentre que la resta (1,7 milions) van haver de buscar-se la vida lluny de la seva terra per accidents geofísics, ja siguin terratrèmols o erupcions volcàniques. No són oficialment refugiats climàtics, una categoria que no es reconeix en l’ordenament internacional, sinó que s’anomenen “refugiats pel clima”, matisa el director de l’organisme, Alfredo Zamudio. Tot i això, les evidències científiques incideixen a subratllar la relació directa entre canvi climàtic i desastres naturals.

El 2014 no va ser l’any més dur, però aquesta xifra de gairebé 20 milions de persones no fa més que engruixir una llista de desplaçats que, tan sols en els últims set anys, des del 2008, supera els 184 milions de persones (quatre cops la població de l’Estat). De mitjana, cada segon un ciutadà perd casa seva, i alguns o no hi tornaran mai o estaran anys en condicions més precàries de les que tenien. A aquest col·lectiu s’han d’afegir els 38 milions que es comptabilitzen en l’apartat de víctimes de guerra i violència per acabar de tenir la fotografia de la pitjor crisi humanitària des de la Segona Guerra Mundial, que no ha trobat resposta solidària internacional.

Factors que empitjoren

Zamudio alerta que avui en dia “la probabilitat de ser desplaçat és un 60% més elevada que fa quatre dècades”. L’augment del risc s’atribueix directament als efectes perversos del canvi climàtic, però el responsable de l’organisme noruec opta per assenyalar també altres condicionants. El perill creix “en zones sense planificació urbanística, amb desigualtats econòmiques i dèbil governabilitat”, enumera Zamudio. En aquest sentit, el Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) augura l’increment de la freqüència i la intensitat dels fenòmens meteorològics excepcionals. Però hi ha altres factors que ratifiquen les paraules de Zamudio. Un informe sobre l’evolució demogràfica mundial de l’ONU ja deixava clar un augment de població desigual. Més de la meitat dels 7.500 milions de persones que habiten el planeta viuen en àrees urbanes i, en el futur, la concentració a les grans urbs s’accentuarà. “El risc de més desplaçats i més desastres va en augment”, vaticina Zamudio.

Megaciutats

El creixement de la població descontrolat i desigual, que s’instal·la en zones sense una planificació racional ni de prevenció de riscos, fa aquesta gent vulnerable de perdre la vida o l’habitatge, per un huracà o pluges intenses. Aquesta equació de devastació i assentaments informals en àrees vulnerables i amb construccions deficients no és un patrimoni exclusiu dels països subdesenvolupats. Es va comprovar, per exemple, que una nul·la planificació a Nova Orleans, combinada amb la força del Katrina, va provocar el trencament dels dics del Mississipí i la inundació de la part baixa de la ciutat de Louisiana, l’agost del 2005. En total, 1.800 morts i milers de ciutadans fugint de la ratera en què la nefasta gestió d’evacuació va convertir l’urbs.

En l’altre extrem hi ha Cuba o Bangla Desh, apunta satisfet Zamudio, que cita dos casos d’estats en vies de desenvolupament que, amb sistemes racionals i instruccions clares a la ciutadania, han aconseguit reduir l’impacte dels efectes adversos. A l’illa caribenya s’ha instal·lat un sistema d’alerta precoç en cas d’amenaça d’huracà, que facilita, explica el director de l’IDMC, l’evacuació ordenada. Pel que fa al país asiàtic, el govern ha construït centres d’agrupació en zones elevades on la població es refugia en cas de tifó. En els dos casos “la mortalitat ha baixat”, assenyala Zamudio, que dóna per bona la dita que per cada euro gastat en prevenció se n’estalvien set per a la recuperació.

A falta de conèixer el nombre de desplaçats actuals, l’IDMC ha fet el seguiment de 34 casos de 14 països. Encara hi ha 750.000 persones fora de casa, com les 18.500 del terratrèmol d’Armènia del 1988. Hi ha una tendència, assenyala el director de l’organisme, que “els desplaçats acabin desplaçats pel desastre” i es converteixin en refugiats de llarga durada. Com que a la seva terra d’origen ocupaven els pitjors barris o les àrees més desprotegides i vulnerables a quedar inundades o a ensorrar-se per un terratrèmol, quan marxen només els queda l’opció de reproduir l’hàbitat, és a dir, es mantenen en la desprotecció i “encara corren el risc d’estar afectats per un altre desastre”, afirma Zamudio.

Què complica la tornada a casa? “Els governs a vegades neguen que es torni a aixecar un assentament informal en un lloc devastat”, apunta el cap de l’IDMC, que també assenyala “obstruccions oportunistes”. A més, hi ha factors “socioeconòmics i ètnics” de pes també, afegeix Zamudio, que denuncia violacions del dret a “restitució o a una solució duradora”. Als Estats Units, per citar un cas emblemàtic, la majoria dels 53.500 ciutadans que continuen desplaçats arran de la supertempesta Sandy del 2012 són “pobres i de minories ètniques”. Per a Zamudio, aquestes grans crisis humanitàries “no han de tenir solucions humanitàries, de tendes o construir pous, sinó que cal resoldre-les amb desenvolupament equitatiu”.