RACISME

Europa discrimina els negres

Un 30% han patit assetjament racial els últims cinc anys i un 25% han sigut identificats per la policia

Quantes vegades, caminant pel carrer, us ha aturat la policia per identificar-vos? Si sou negres és molt més fàcil que respongueu que sí, que us hi heu trobat recentment. Si sou blancs, és molt més improbable que us hagi passat. Una de cada quatre persones negres que viuen a Europa han sigut aturades i escorcollades per la policia els últims cinc anys, i una de cada deu durant l’últim any. Les xifres són de l’últim informe Ser negre a la UE, de l’Agència Europea per als Drets Fonamentals (FRA, per les seves sigles en anglès).

La policia té el dret a dur a terme controls aleatoris que classifiquen els individus en funció de les seves característiques físiques en pro de la seguretat pública, però no a fer-ho de manera discriminatòria com demostra aquest informe. És el que la FRA anomena “elaboració de perfils racials”, i es produeix quan no hi ha “cap objectiu o justificació raonada per identificar persones en funció del seu origen racial o ètnic o de la seva nacionalitat”. Com passa habitualment, la Unió Europea té directives que només recomanen no dur a terme aquestes pràctiques, però més enllà d’aquest informe no hi ha cap manera de controlar-les ni de sancionar-les.

Aquesta és només una de les últimes mostres de la discriminació “habitual”, segons l’estudi, que pateixen les persones negres a la UE. I la imatge que captura aquest informe no és tan acurada com voldrien els seus autors. L’estudi està fet a partir d’entrevistes a prop de 6.000 persones d’origen africà en 12 països europeus. La majoria són de la primera generació de migrants de 59 països diferents, però en països com el Regne Unit s’ha pogut arribar a persones nascudes a la UE; per tant, de segona generació. Tot i això, els mateixos autors denuncien falta de dades, precisament una de les causes que les xifres siguin tan preocupants. La majoria de països no recullen dades en funció de l’origen ètnic o racial (a França està prohibit), cosa que fa difícil tenir una fotografia clara de la diversitat, però també dels problemes particulars que puguin tenir les minories ètniques o racials. Quan són ciutadans nascuts a la UE, la seva raça o ètnia desapareix de les estadístiques i, per tant, també ho fa la discriminació que pateixen pel fet de formar part d’aquests col·lectius.

Més enllà dels escorcolls policials, un 30% dels enquestats asseguren que han patit alguna mena d’assetjament per motius racials els últims cinc anys, i un 21% els últims 12 mesos. Aquests percentatges es disparen en països com Finlàndia o Luxemburg [vegeu el gràfic]. L’organització europea que ha elaborat l’estudi qualifica les dades de preocupants perquè les xifres no han millorat els últims anys. Així ho constata Juliana Wahlgren, responsable de promoció i desenvolupament de la Xarxa Europea Contra el Racisme. “Les xifres no només corroboren l’existència de discriminació, sinó que demostren que estem fracassant a l’hora de posar-hi solució”, apunta. Hi ha tres directives europees per prevenir el racisme, però no hi ha mecanismes que permetin controlar-ne l’aplicació i, a més, sovint s’està centrant el focus en altres col·lectius minoritaris i discriminats oblidant el racisme.

L’informe constata també que la gran majoria dels casos que han patit alguna mena d’assetjament racial no ho denuncien a les autoritats (només ho fan un 14%). La raó principal és perquè no creuen que serveixi de gaire, però també perquè sovint són les mateixes autoritats policials les que actuen de manera racista. Un 5% dels enquestats asseguren haver patit violència racista els últims cinc anys, incloent-hi la que han patit per part de la policia. L’últim any el percentatge de persones que han patit assetjament racial és del 3%, però cauria fins al 2% si no es tinguessin en compte les actuacions policials. Una altra de les discriminacions té lloc a l’hora de trobar casa i feina. Un 26% de les persones negres treballen en feines elementals. Només un 15% són propietaris de la llar on viuen, al costat del 70% de la població en general, i un 45% viuen en cases sobreocupades (un percentatge que és del 17% en el total de la població).

Wahlgren considera que des de les institucions no s’està tractant el racisme com un problema global: “Hi ha legislació que preveu la discriminació individual, però no l’estructural”. A banda de denunciar les dificultats amb què es troba per falta de dades quan fa la seva feina, assenyala la falta de reconeixement de l’afrofòbia. Recorda que les institucions europees n’han reconegut l’existència, però només dos estats dels 28 han fet el mateix.

Les institucions públiques només són blanques

Al Parlament Europeu hi ha 751 eurodiputats i només 3 són negres, una proporció que no es correspon amb la realitat del carrer, ni de Bèlgica, ni d’Espanya ni de la majoria dels estats que integren la UE. Aquesta també és una de les causes del fracàs a l’hora d’eliminar el racisme de les societats europees. Com assenyala Juliana Wahlgren, responsable de promoció i desenvolupament de la Xarxa Europea Contra el Racisme, la diversitat no està representada ni a les institucions europees ni tampoc a les dels estats. La diferència es veu clarament quan es camina pel Parlament Europeu, la Comissió o el Consell. Entre les persones que dirigeixen aquests organismes i els seus equips és gairebé impossible trobar-hi faccions subsaharianes. En canvi, aquests rostres són molt més fàcils de veure a la cafeteria del Consell, al restaurant de la Comissió o netejant els edificis europeus quan marxen tots els funcionaris. El mateix passa entre els periodistes que cobreixen la informació europea (i en el col·lectiu en general). El color de la pell és una diferència més que evident entre els que fan política.