Vaga
Sovint les voluntats han d'anar acompanyades de sacsejades que facin trontollar el patriarcat en què estem instal·lats
Convindreu amb mi que si hi ha alguna vaga que hagués obtingut un suport social majoritari, aquesta sens dubte hagués estat la que s'hagués pogut fer el dia 8 de març. Una vaga que es va fer en moltes ciutats del món i que tenia com a objectiu denunciar l'escletxa salarial, la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral que moltes es troben obligades a fer entre les tasques de casa i les de fora. Totes aquestes situacions es donen a Andorra. Aleshores, per què no va haver-hi vaga feminista al nostre país? Per què un any més ens vam limitar a fer el que fem cada 8 de març? Manifestos, escrits, entrevistes, recordar la història de les dones lluitadores, una concentració a primera hora de la tarda, una foto davant del Govern, enumerar els avenços que hem obtingut i els que encara ens falten per assolir, promeses polítiques... denúncies que ja fem cada any i cada dia que passa, però que mai troben el moment per la solució. Que era difícil organitzar-la? Segur. Que era complicat coordinar-se? També. Que hagués requerit un gran esforç pedagògic en un país com el nostre fins i tot entre les potencials vaguistes? No ho dubto. Que no hi ha cultura de vaga en el nostre país? Amb més raó que mai propiciar-la començant per aquelles lluites que són compartides per un ampli espectre de la societat. La de les feministes s'ho val, des de les caixeres en grans superfícies, fins a les treballadores domèstiques, passant per les professionals liberals o les que tenen cura de malalts... Tot el respecte cap a elles i amb voluntat de construir voluntats compartides, però sovint les voluntats han d'anar acompanyades de sacsejades que facin trontollar el patriarcat en què estem instal·lats. Entre totes, tot.