Publicitat
Publicitat

Sopar de lletres

Pensem que només les grans empreses tenen la capacitat d’organitzar actes oberts al públic

Sispony. Dimecres, 21 d’octubre del 2015. És gairebé l’hora de sopar i, a fora del restaurant, hi fa fred. De neu, però, ni rastre. I és que aquesta no és pas una escena de ‘Blau de Prússia’, tot i que el seu autor, Albert Villaró, i Juan Cal, periodista que debuta a la ficció amb la novel·la ‘El exilio de Mona Lisa’, en són els protagonistes. A la vintena d’assistents que omplim la sala ens dóna morbo la gestació de ‘La bíblia andorrana’, guardonada amb el Prudenci Bertrana i retorn literari del policia Andreu Boix. La trama involucra l’assassinat d’un banquer per, suposadament, haver traficat amb informació confidencial. Un tema molt de moda, si obviem la sang. El llibre, assegura Villaró, va més enllà del tòpic i reivindica l’Andorra real, l’Andorra de les persones honestes, la qual cosa és d’agrair i fa que esperem la seva publicació amb candeletes.

Al públic ens ha mogut, principalment, la possibilitat de tenir dos autors tan a prop i conversar-hi. La sorpresa és Juan Cal perquè, en contra del que podria haver semblat d’entrada, no fa pas de teloner. La seva novel·la, fruit de dos anys de recerca a Lleida i França, ens explica una història de la postguerra espanyola, el retrobament d’un artista revolucionari i un capellà republicà i catalanista a Montauban, l’any 1940. L’exili de les persones i també l’exili de l’art, que és l’exili de l’expressió més sublim d’una cultura. Vénen ganes de llegir-la, oi?

Però us he de ser honesta. El que m’ha portat a escriure aquest article no és tant el contingut de l’acte, per molt agradable i interessant que fos, com la iniciativa del Molí dels Fanals d’organitzar-lo, amb el suport del Comú de la Massana. Perquè de vegades ens pensem que només les grans empreses, o com a molt les mitjanes, tenen la capacitat de muntar esdeveniments oberts al públic: conferències, exposicions, cicles de concerts, etcètera. Descomptant, és clar, les presentacions de llibres a les llibreries o les inauguracions a les galeries.

En aquest cas concret ens trobem l’evidència de morros: no és la mida, sinó la voluntat. Una proposta ben pensada, adequada a l’espai i les possibilitats que ofereix. El valor afegit del restaurant és l’àpat posterior –per molt elevada que pugui ser la conversa, a partir de les deu tots tenim gana. Marxem amb bon gust de boca, amb ganes de tornar si ens hi conviden. Hem descobert un nou espai per conversar, aprendre i –per què no– gaudir d’un bon sopar mentre fem tota la resta.